PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Son d’aquelles histories que s’expliquen als postres i que després del vi,
el cafè amb gotes i la ratafia amb gel, no saps ben bé on comença la veritat.
L’Andreu, però, és un bon noi i no em sembla pas un exagerat.
Explica que el primer d’octubre es va aixecar ben d’hora i, amb la família,
es varen passar per davant del seu col·legi electoral, com la majoria de
nosaltres, que és la mateixa escola on va el seu nano.
L’Andreu viu en una urbanització de poble, prop de Figueres, d’aquelles que
només pertanyen legalment al nucli antic i que no són més que un tros de ciutat
de forma horitzontal
Veient la cua que hi havia, varen decidir anar a esmorzar a una fleca que
hi ha a prop, no fos que les amenaces de la benemèrita es complíssim i els
agafés amb la panxa buida.
Un cop de retorn a la fila, va tornar a veure un home que hi era des de
primera hora i que només coneixia de vista, fen de paleta en alguna obra, però que
no li sonava del barri.
Passen les hores, la cua va lenta, els avis primer, diuen que cau la xarxa
informàtica, paciència, l’ambient és agradable, fa bon temps, la fan petar amb
els veïns, la mainada corre, fins i tot han dut el gos, que olora tothom que
s’acosta.
El cansament comença a guanyar-los i opten per anar cap a casa a dinar per
tornar a la tarda, que sembla que cosa va per llarg.
A la represa es posa darrera del senyor desconegut, el qual li ofereix un
somriure en arribar, que va anar seguit d’una conversa neutre, d’aquelles que
es parla per no dir res.
Va arribar el torn i varen entrar junts a l’escola, el senyor Antonio, que
així es deia, va donar el seu DNI i no constava a la llista d’aquell cens, l’Andreu
el va ajudar i l’hi varen explicar que, al no ser del barri, no podia exercí el
vot amb garanties, però que l’apuntaven a la llista i que farien el que
podrien.
L’Antonio, mig content i mig decebut, va explicar-li que s’havia passat el
dia fent cua, lluny del seu barri, perquè no volia que els seus amics i veïns
el veiessin votar, però que ell es considerava demòcrata i volia exercir el seu
dret a dir que ell NO volia la independència perquè és sentia espanyol, però d’aquells
que entenen que la democràcia és participació.
Un dels companys del sopar afegeix,
amb sorna, que si hagués anat a votar a Siurana o a Garrigàs potser
hagués canviat el sentit del vot.
Esbotzem un somriure forçat i brindem sense ganes però amb esperança, per un
futur encara incert i quedem pensatius amb la historia de l’Andreu i el senyor
Antonio, que més que una historia, és una lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada