RECORDATORI, ÉS TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Portem setmanes, potser mesos, on sembla que les opinions, els comentaris i els missatges s’hagin de centrar només en el mateix tema.

En els grups de WhatsApp, que ja son feixucs per si sols, sempre hi ha el pesat de torn, que lluny de l’objectiu del grup, es dedica a pujar articles i comentaris, sense massa sensibilitat ni ma esquerra.

I no parlem dels amics del Facebook, on la monotonia temàtica s’ha fet viral i, sempre que l’obres et trobes amb el mateix fil de conversa.

Lògicament, amb dos pensaments tant distants i essentgrups nombrosos, amb persones heterogènies, sempre hi ha qui, veient-se en minoria, s’ho pren com quelcompersonal i, al sentir-se incòmode opta per abandonar el grup i d’aquesta manera delatar-se al fer-se l’emprenyat o qui, encara pitjor, replica i obra un enfrontament que, sense remei, acabarà amb l’amistat.

Una amitat que, si és verdadera, hauria d’estar sempre per sobre dels pensaments i les creences.

Els millors són els que callen pesant que ja vindran temps millors que, com deia Groucho Marx, “es preferible callari que es pensin que som babaus, que no pas parlar i que tinguin la certesa de que realment ho som”.

L’única cosa positiva que extrec de tot això són les bromes iròniques i enginyoses que s’han publicat, sempre de forma anònima i que deuen estar fetes per gent que témolta habilitat i talent (segur que desaprofitat), però també molt de temps i poca feina.

Ja començo enyorar els temps en que quan sonava l’arribada d’un missatge em feia il·lusió veure allò que en deia la colla, si havíem de quedar, si el sopar es fa com estava previst o el darrer acudit.

I quan obria el Facebook, saber de qui era l’aniversari, que havia dinat el veí, on estava de vacances el meu dentista o quina oferta em feia l’amic informàtic.

Faig una crida a la reflexió, un avís als navegants de la vida, per informar que passen coses més enllà, que la gent segueix tenint necessitats, que el món segueix girant, on hi passen altres coses, com per exemple que estem a la tardor, que és quan els dies es fan més curts, l’anima entra en melangia, l’activitat te tendència a alentir-se, els vidres es glacen, i és quan podem sentir l’agradable pes de les mantes, el frec del vent a l’aixopluc de la llar amb un llibre obert, passejar sobre un coixí de fulles amb paisatges emboirats, les castanyes i els panellets, el fum de la sopacalenta, recordar als absents, estimar amb calma.

És a dir, tot allò que de veritat val la pena.

I que ningú ens negui la independència de la nostra vida, ni el dret a gaudir-la.

LA LLIÇÓ DEL SENYOR ANTONIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Son d’aquelles histories que s’expliquen als postres i que després del vi, el cafè amb gotes i la ratafia amb gel, no saps ben bé on comença la veritat.

L’Andreu, però, és un bon noi i no em sembla pas un exagerat.

Explica que el primer d’octubre es va aixecar ben d’hora i, amb la família, es varen passar per davant del seu col·legi electoral, com la majoria de nosaltres, que és la mateixa escola on va el seu nano.

L’Andreu viu en una urbanització de poble, prop de Figueres, d’aquelles que només pertanyen legalment al nucli antic i que no són més que un tros de ciutat de forma horitzontal

Veient la cua que hi havia, varen decidir anar a esmorzar a una fleca que hi ha a prop, no fos que les amenaces de la benemèrita es complíssim i els agafés amb la panxa buida.

Un cop de retorn a la fila, va tornar a veure un home que hi era des de primera hora i que només coneixia de vista, fen de paleta en alguna obra, però que no li sonava del barri.

Passen les hores, la cua va lenta, els avis primer, diuen que cau la xarxa informàtica, paciència, l’ambient és agradable, fa bon temps, la fan petar amb els veïns, la mainada corre, fins i tot han dut el gos, que olora tothom que s’acosta.

El cansament comença a guanyar-los i opten per anar cap a casa a dinar per tornar a la tarda, que sembla que cosa va per llarg.

A la represa es posa darrera del senyor desconegut, el qual li ofereix un somriure en arribar, que va anar seguit d’una conversa neutre, d’aquelles que es parla per no dir res.

Va arribar el torn i varen entrar junts a l’escola, el senyor Antonio, que així es deia, va donar el seu DNI i no constava a la llista d’aquell cens, l’Andreu el va ajudar i l’hi varen explicar que, al no ser del barri, no podia exercí el vot amb garanties, però que l’apuntaven a la llista i que farien el que podrien.

L’Antonio, mig content i mig decebut, va explicar-li que s’havia passat el dia fent cua, lluny del seu barri, perquè no volia que els seus amics i veïns el veiessin votar, però que ell es considerava demòcrata i volia exercir el seu dret a dir que ell NO volia la independència perquè és sentia espanyol, però d’aquells que entenen que la democràcia és participació.

Un dels companys del sopar afegeix,  amb sorna, que si hagués anat a votar a Siurana o a Garrigàs potser hagués canviat el sentit del vot.

Esbotzem un somriure forçat i brindem sense ganes però amb esperança, per un futur encara incert i quedem pensatius amb la historia de l’Andreu i el senyor Antonio, que més que una historia, és una lliçó.