PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Sóc dels que pensa que la Diada d’aquest país hauria de ser el 23 d’abril.
Sense oblidar els tristos records, deixar de llepar-nos les ferides i d’evocar
derrotes per passar a celebrar una bonica llegenda on triomfa l’amor i
heroïcitat.
Adoptar Sant Jordi ens aportaria un punt de qualitat com a poble, la
barreja de natura i cultura, rosa i llibre, amor i passió.
Diumenge passat, les places i passejos dels nostres pobles feien patxoca,
amb floristes improvisats; els uns reivindicatius, altres altruistes i alguns
aprofitats furtius.
Un vellet de pas lent duia una rosa a la mà tot camí, suposo, de casa seva,
per oferir-li a la seva muller, que potser no havia pogut sortit, tot
creuant-se amb un adolescent que, com el primer petó, vivia el seu primer Sant
Jordi amb aquell amor acabat de descobrir.
Roses que brillaven amb la claror d’una primavera que, entre al·lèrgies i
festes majors, passa massa ràpid.
A Figueres, la Rambla recuperà el seu antic esplendor, ara reservat a fets
puntals, on una colla d’escriptors de les nostres contrades presentaven els
seus llibres dedicats; enguany més de 60 autors empordanesos han publicat, fet que
demostra el feliç augment de “lletraferits” que tenim a casa nostre.
A tots ells l’agraïment, en nom dels que cada vespre agafem el son amb un
llibre obert, ens agrada la olor del paper d’impremta, hem llegit contes als
fills i ens agrada perdre’ns en les històries que altres escriuen, fer-nos
viure moltes vides en una.
I, canviant de bàndol, modestament, aprofitar per mostrar l’agraïment a
aquells que ens donen la oportunitat de posar sobre blanc allò que ens passa
per cap i, sobre tot, a aquells que ens llegeixen, siguin pocs o molts, però
que els sentim tant propers com si ara estiguessin darrera, mirant la pantalla
de l’ordinador, i que es manifesten amb frases a les xarxes, comentaris a peu
de carrer, somriures còmplices a la cua de la fleca, o, com diumenge, visitant
i tafanejant pels estands.
Ja deia Mercè Rodoreda que escrivim per agradar-nos a nosaltres i, de retop,
si agrada als altres, millor.
Algú també va dir que llegir ens fa lliures, per això no és estrany que els
llibres hagin despertat, al llarg de la història, la desconfiança, el recel i
fins i tot, la por del enemics de la llibertat.
Així les coses, el món aniria molt millor si fos governat per
“lletraferits” de ments obertes.
Tot i que aquesta paraula, que segons diccionari descriu al “amant de
conrear les lletres”, no m’acaba de fer el pes, ja que el mot “ferit” em torna
a evocar sang i batalla, amb connotacions negatives.
Modestament, proposaria la de “lletramics” per confederar a tots aquells que
cultiven l’esperit i l’enginy, per fer-nos gaudir als àvids lectors, de mil
històries i coneixences, alimentant-nos els sentiments, durant tot l’any.
