FETS DE BOCINS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En els darrers temps, Figueres és motiu de debat, ja sigui pel enrenous del seu equip de govern, pel futur del museu del circ, la brutícia als carrers, l’activitat comercial que s’hi genera, pels espectables de teatre, circ i música, pel barri de Sant Joan i per molts altres motius que fan que, malgrat tot, sigui una vila viva i oberta.

Aquesta obertura, precisament, és que la ha fet que en els darrers anys tinguem la percepció de que hi han molts nous figuerencs que s’hi ha establert, que van ocupant llocs de treball, van obrin els seus negocis i es van introduint en el paisatge quotidià de la ciutat, cosa que, em consta, incomoda a una part de la població.

Són aquells que grinyolen quan els negocis antics són traspassats i en el seu lloc s’obren d’altres regentats per grans cadenes o ètnies diferents, els mateixos que remuguen quan, acabada la jornada, el centre s’omple de diversitat, són els que els sap greu que, segons ells, desapareguin els figuerencs “de tota la vida”.

Tot això, amb una discreció continguda, per evitar el risc que els titllem de racistes.

Crec que això ens ha passat a tots pel cap, sobre tot a la gent de més edat i és un sentir que, si no va més enllà, es podria considerar com a nostàlgia mal interpretada o manca d’adaptació als canvis.

A tots ells els aconsellaria una dosi de realitat, i els receptaria llegir els articles que el Sr. Martí Carreras, col·laborador d’aquest setmanari, publica a internet, on fa un resum, en forma de capítol diari, d’informacions estretes de llibres que parlen de la història de la nostra ciutat.

Allà ens ensenya que, per exemple, al segle XI el Rei, per fomentar la vila, va fer venir a Figueres famílies amb cognoms de vàries nacions i que, com que no va ser suficient, al 1294, l’Infant Pere va eximir, durant cinc anys, del pagament de tributs als jueus per que s’hi establissin, i contribuir a que formaren una comunitat influent, amb els seus rituals i costums o també que al 1348 la pesta anomenada “la Granula” va ser tant virulenta que va deixar la població sota mínims, però que a l’any 1361, eren tantes les famílies que havien arribat a la ciutat que es varen haver de fer construccions extramurs de les muralles de la època.

En molts exemples arribem a la conclusió que no sabrien on trobar aquests “figuerencs de tota la vida”, ja que, des del inicis, totes les comunitats, inclosa la figuerenca, s’han transformat i renovat constantment.

Espero que algun dia, la magnifica feina d’aquest avi lúcid i inquiet, vegi la llum en paper i arribi a tothom, a fi de que perdem els nostres prejudicis i obrim els ulls a la globalització i els canvis, ja que, ens agradi o no, tots estem fets de bocins i no per això hem perdut mai la nostra identitat.

APAGAR FOCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, vaig ser testimoni d’un accident amb un ferit lleu i vaig trucar al 112. Immediatament va arribar un camió de bombers i, sorprès, li vaig dir al conductor que no calia, que jo havia demanat una ambulància.

El bomber, amablement, em va dir que ells no només estaven per apagar focs i varen començar a prestar ajuda fins l’arribada dels assistents mèdics.

Fa pocs anys, també vaig viure un incendi, d’aquells llargs, que, sense perill per les persones, calia una feina lenta per sufocar-lo.

Vaig estar palplantat veient com els xicots de blau entraven i sortien per torns, durant hores, per anar ruixant les brases dins del recinte.

Em va sorprendre varies coses del que veia, com per exemple, la extraordinària cura que tenien els uns amb els altres, les abraçades al entrar de qui sap que es juga la pell, l’alegria en sortir, la fraternitat, la revisió minuciosa del protocol de seguretat, la professionalitat dels membres el quals, en cap moment, es varen arronsar, malgrat saber el perill que corrien.

Però, per una altra banda, també em varen sorprendre la precarietat dels equips, la vellesa de la indumentària, el mal estat de les mànegues, com d’atrotinats estaven els cascs, guants i botes reutilitzades, camions d’avançada edat, màscares de tercera mà.

Veia que estaven posant en perill la seva integritat, no només per la situació que comporta la seva professió, sinó, a més per la manca de bon material per desenvolupar la seva tasca.

Els bombers, que divendres passat, el seu dia, varen tenyir de blau la platea del Teatre Jardí, reivindiquen i amb raó, davant polítics que proclamaven necessitat de modernitat i preparació, però que, durant els anys de crisi, han utilitzat els cossos de seguretat com estalvi en els pressupostos, com la darrera necessitat, els que poden esperar, els que ja s’ho faran, que són prou valents.

En un país on el foc ens ha fet històricament tant de mal, no podem deixar de banda un col·lectiu del que rebem tanta ajuda.

Professionals àmpliament preparats que han fet de la seva vocació professió, que han sigut els únics nens de la classe que quan deien que de grans volien ser bombers, ho han complert.

A casa, al bosc, a la muntanya, arreu, sempre a punt i no només per apagar foc, com deia aquell amable bomber.

Quan a la carretera sentim la sirena i veiem les llums, sabem que alguna cosa greu passa, i no n’hi ha prou d’arraconar-nos, hem de reivindicar per ells, que són la nostra seguretat.

Es mereixerien, si existís, una creu permanent marcada a la nostra declaració de la renda.

Però, com sol passar en aquest país, quan surten els problemes es busquen les solucions. Altrament dit: apagar el foc a darrera hora.