PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
En els darrers temps, Figueres és motiu de debat, ja sigui pel enrenous del
seu equip de govern, pel futur del museu del circ, la brutícia als carrers, l’activitat
comercial que s’hi genera, pels espectables de teatre, circ i música, pel barri
de Sant Joan i per molts altres motius que fan que, malgrat tot, sigui una vila
viva i oberta.
Aquesta obertura, precisament, és que la ha fet que en els darrers anys
tinguem la percepció de que hi han molts nous figuerencs que s’hi ha establert,
que van ocupant llocs de treball, van obrin els seus negocis i es van introduint
en el paisatge quotidià de la ciutat, cosa que, em consta, incomoda a una part
de la població.
Són aquells que grinyolen quan els negocis antics són traspassats i en el
seu lloc s’obren d’altres regentats per grans cadenes o ètnies diferents, els
mateixos que remuguen quan, acabada la jornada, el centre s’omple de diversitat,
són els que els sap greu que, segons ells, desapareguin els figuerencs “de tota
la vida”.
Tot això, amb una discreció continguda, per evitar el risc que els titllem
de racistes.
Crec que això ens ha passat a tots pel cap, sobre tot a la gent de més edat
i és un sentir que, si no va més enllà, es podria considerar com a nostàlgia
mal interpretada o manca d’adaptació als canvis.
A tots ells els aconsellaria una dosi de realitat, i els receptaria llegir
els articles que el Sr. Martí Carreras, col·laborador d’aquest setmanari,
publica a internet, on fa un resum, en forma de capítol diari, d’informacions
estretes de llibres que parlen de la història de la nostra ciutat.
Allà ens ensenya que, per exemple, al segle XI el Rei, per fomentar la vila,
va fer venir a Figueres famílies amb cognoms de vàries nacions i que, com que
no va ser suficient, al 1294, l’Infant Pere va eximir, durant cinc anys, del
pagament de tributs als jueus per que s’hi establissin, i contribuir a que
formaren una comunitat influent, amb els seus rituals i costums o també que al
1348 la pesta anomenada “la Granula” va ser tant virulenta que va deixar la
població sota mínims, però que a l’any 1361, eren tantes les famílies que
havien arribat a la ciutat que es varen haver de fer construccions extramurs de
les muralles de la època.
En molts exemples arribem a la conclusió que no sabrien on trobar aquests
“figuerencs de tota la vida”, ja que, des del inicis, totes les comunitats,
inclosa la figuerenca, s’han transformat i renovat constantment.
Espero que algun dia, la magnifica feina d’aquest avi lúcid i inquiet, vegi
la llum en paper i arribi a tothom, a fi de que perdem els nostres prejudicis i
obrim els ulls a la globalització i els canvis, ja que, ens agradi o no, tots
estem fets de bocins i no per això hem perdut mai la nostra identitat.