PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Fa poc, el meu mòbil va actualitzar el seu sistema operatiu, incorporant
novetats que calia descobrir.
Efectivament, vaig veure que hi havia una nova icona que deia “cotxe” i que
si la clicava em deia on el tenia aparcat i em marcava la ruta per trobar-lo,
molt útil per si mai em perdo per la cuitat. També n’hi havia una altra que
deia “casa” que si la premia em deia per on passar per arribar al meu domicili,
cosa que potser seria de profit si mai el meu estat etílic em desorientés,
cosa, per altre banda, poc probable.
En acabar de dinar m’indicà per on havia de passar per tornar a treballar;
sortint de la feina, em va recordar la ruta per tornar a casa, no fos que me’n oblidés
i el dissabte, de bon matí, no sé com, però sabia que havia de canviar la ruta,
com sempre, per anar a esmorzar amb un amic.
Arribat el cap de setmana, em va voler guiar per anar a dinar, com fem
sovint, a casa de la sogra, cosa que tampoc calia, perquè difícilment deixo
passar la oportunitat de gaudir de les seves extraordinàries menges.
I així, vaig anar descobrint que, per exemple, en obrir una fotografia d’un
excel·lent arròs, que un amic m’havia enviat des de l’estranger, venia
acompanyada de la seva ubicació, de manera que vaig poder comprovar que no
l’havia fet en un restaurant, sinó que realment estava a casa seva i em
mostrava la ubicació en el mapa, per si mai el vull anar a visitar.
És indubtable que les noves tecnologies ens ajuden en el dia a dia, que
difícilment podríem tornar enrere i viure sense elles, però potser hi ha
aspectes que s’estan exagerant.
Segurament molts trobaran interessant saber quantes passes fem al dia, els
kilòmetres caminats, els pisos pujats, que ens avisi que ens hem d’aixecar de
la cadira o respirar i també és cert que els cossos policials o els jutges ho
poden aprofitar per investigacions, desaparicions, robaments o terrorisme.
Però els que normalment sabem on tenim el cotxe, on vivim i on treballem no
ens fa gaire gracia que un cervell, que diuen que esta en un núvol i
desconeixem qui el gestiona, sàpiga com organitzem les nostres vides o quines
son els nostres costums i hàbits.
És incongruent que inspeccionin i sancionin en nom d’una Llei de Protecció
de Dades pensada per emparar la nostra intimitat i, pel contrari que la majoria d’aplicacions ens obliguin
a “compartir ubicació” i conseqüentment
obrir la nostre vida a un món virtual, ple de “hackers” i pirates carregats de
males intencions.
Més enllà de la mala sensació de sentir-nos controlats, ens preguntem si tantes
facilitats no ens van restant capacitat de decisió i, sobre tot, si no ens
acabaran limitant quelcom tant enriquidor en la vida, com és la incertesa i la improvisació.