PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
El temps és allò que “ens fa rics en records i pobres en el que vindrà”,
deia el cançoner de manera molt encertada, ja que tal com anem afegint números
a les desenes, ens fa créixer el passat i minvar el futur de manera inescrutable.
Aquesta manifestació del pas del temps ens deixa petjades que no tothom es
pren de la mateixa manera.
Tendim a pensar, a voltes amb raó, però sovint equivocats, que temps
passats foren millors, que abans les coses eren més plaents i fàcils, quan en
realitat era la visió que ens donava la inconsciència de la joventut i ho expliquem
de forma repetitiva, sobre tot allò que ens és més llunyà en el temps, oblidant
el que ens va passar mesos enrere; estranya disfunció de la memòria selectiva.
La punyetera tecnologia, ràpida en canvis, ens posa a proba cada dia i ens
fa adonar-nos de que les noves generacions, joves com érem nosaltres, ens
passen pel damunt en molts aspectes i ens recorda que el futur és d’ells i hem
de deixar-los pas.
Però amb els anys guanyem una serenor i experiència que ens fan
relativitzar els problemes i, sobre tot, estar de volta de coses amb les que no
cal atabalar-s’hi.
Però malgrat tot això, el que més ens afecta del pas dels anys, és la decadència
física que, inevitablement, pateix el nostre cos.
Corbes que desconeixíem, dolors amb els canvis meteorològics, panxeta que
no sabem d’on ha sortit i greixos acumulats que volem eliminar, sovint amb
gimnasos i curses com no havíem fet quan érem joves.
Arrugues que es volen dissimular, a vegades amb estiraments barroers, canvis
de temperatura corporal d’algunes dones en edat post menstrual i els cabells, que
traïdorament ens delaten una edat que potser encara no tenim i que obliga a
moltes –i alguns- a tenyir-los de fosc, tot i que, en el cas dels homes, solen marxar pel
forat de la dutxa, deixant-nos clapes i entrades manifestes.
Cada casa és un món, però el que, per a mi, és una de les més clares evidencies
del pas de temps és quan, sense haver tingut problemes anteriors, ens sembla
que els braços se’ns fan curts per la necessitat de separar els papers dels
ulls i comencem a triar els llibres que tinguin les lletres més grans, cosa
que, irremeiablement, ens porta a utilitzar unes ulleres que ens estarem posant
i traient a cada moment, fins que notarem que cada cop tenim més dificultats en
veure la matrícula del cotxe del davant i decidirem, com un servidor tal com es
pot veure en el canvi de la foto que acompanya aquest article, a instal·lar
aquesta incomoda pròtesi de forma definitiva.
I ara que hi veig clar, em serà més agradable gaudir de les Fires que
s’acosten i llegir el munt de llibres que aquest Sant Jordi esplèndid i plujós,
ha deixat a casa.
També veure la vida nítida i amb colors brillants; cosa que ajudarà a
entendre que el futur no és un objectiu, sinó un premi i que només hem de mirar
enrere per sentir-nos cofois d’allò que de bo haguem fet i no caure en errors
repetits, acceptant amb il·lusió l’encant amagat de cada etapa de la vida.
