EL BAR DE LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La sol·licitud de la junta de la Unió Esportiva Figueres per que l’Ajuntament construeixi un bar cobert a l’estadi de Vilatenim, que ha estat rebutjada per gairebé la meitat del consistori, ha aixecat tanta polèmica, sobre tot a les xarxes, que dona per fer-ne un article i així moure el debat entre la gent del carrer.

Es imprescindible en casos així, com correspon a un mitja seriós com aquest, que l’exposició dels fets es faci de forma imparcial.

És pot entendre, tal com estan els números dels ajuntaments, la pressió social i la situació de molts barris, que hi hagi una part del consistori que es negui a desembutxacar unes desenes de milers d’euros en la construcció d’un bar per gaudiment dels quatre gats que van a futbol cada quinze dies, i opinen que hi ha partides pendents en la ciutat que els aniria be poder disposar d’una quantitat semblant.

La reivindicació de la junta concessionària de les instal·lacions, que tant bona feina ha fet en salvar el club del pou on va caure, és que el magnífic estadi de Vilatenim, de propietat municipal, té un defecte de forma des dels inicis ja que no disposa d’un bar en condicions de treball, està a l’aire lliure i no s’hi pot seure. Tampoc es pot obviar que la UEF és una de les entitats més importants de la comarca i que aquest bar no és només per les cinc-centes persones que van a veure el primer equip. També és la imatge que veu la gent de tota Catalunya que ve seguint els seus equips que tenen estadis pitjors amb bars millors. I, el més important: que el club també gestiona 250 nens de les categories inferiors, que hi juguen un munt de partits i mouen una colla de pares que han de passar l’estona dels freds vespres d’hivern, durant l’entrament dels nanos.

Si, aprofitant el símil futbolístic, imitem el jugador que vol llençar una falta directe i fem unes quantes passes enrere per mirar la situació de lluny, penso que, més enllà de les raons, tot plegat fa pudor.

Sobre tot veient que la meitat dels regidors que ha votat a favor són els de l’equip de govern i l’altre meitat ha estat tota l’oposició en bloc.

Un reflex de la situació política actual, la moda dels gurus de tots els partits i que és anar a contracorrent sistemàtica del governant per desgastar-lo, com ja hem vist en altres qüestions recents.

Estarem tots d’acord que la situació no té res a veure amb esquerres o dretes, amb independentistes o espanyolistes, ni tant sols amb futboleros o no.

Quan les polítiques municipals posen els colors dels partits per davant de les decisions objectives, és que estem tocant fons.

Cadascú que pensi el que vulgui, el debat està obert, només cal que fem l’exercici que hauria de fer tot regidor: llibertat de pensament i vot lliure, una senzilla formula que faria parlar les consciències en lloc de les directrius de partits i de retruc convertiria les decisions en racionals, que és el que ens cal a tots els veïns.

EL RESSÓ DELS ANÒNIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ens sorprenem dels avenços, mirem enrere, recordem temps passats i ens costa entendre com podíem viure sense alguns dels estris, sobre tot electrònics que avui sembla que els haguem tingut sempre.

Però no tot es redueix als aparells que s’endollen i tenen pantalla, en molts altres aspectes, tant científics com personals, les coses han canviat: les medicines, les teràpies, les formes de treballar, fins i tot la visió de molts aspectes personals i de la vida s’han transformat i certament, ens costaria molt tornar enrere.

Res d’això ha estat perquè sí, és motiu d’una evolució natural, però darrera de cada canvi, de cada avenç o de cada evolució hi ha hagut algú que ho ha pensat, que ho ha estudiat i que, generalment, ha invertit mitja vida desenvolupant la seva idea.

No tots s’anomenen Gates o Jobs, ni son persones riques, tampoc tenen reconeixements multitudinaris. Són coneguts en els seus cercles i adorats pels amics i familiars, el seu nom no surt en noticiaris, ni diaris de gran tirada, només articles a revistes especialitzades que llegiran els del seu gremi.

Molts d’ells seguiran en l’anonimat per la resta dels seus dies i nomes uns pocs escollits seran noticia, potser massa tard, quan la resta de la humanitat se n’adoni del que han fet, com injustament ha passat des dels orígens del temps.

Formigues necessàries en un món que fa ídols de plàstic i personatges mediàtics d’aportacions dubtoses.

Hem pogut veure en aquestes pagines que la Sílvia Osuna, una jove de Castelló d’Empúries ha aconseguit que el seu projecte sigui tant interesant que la Unió Europea l’hi financi un projecte per desenvolupar un enzim que, -per dir-ho planer dins la meva ignorància-, es veu que pot revolucionar el mon farmacèutic i això és nomes el darrer apunt en un currículum tant jove com intens. I solapant-se en el temps, en Mohamed El Amrani, un noi que està teixint una gran xarxa en un poble de pescadors, però aquesta és de convivència i que treballa per la cohesió social, fet que ja l’hi ha aportat reconeixements notables. I, com ells, molts altres que son anònims fins i tot per a mi i que a hores d’ara estan programant, escrivint, inventant i pensant al costat de casa nostre i que gracies a ells, els nostres fills i néts tindran un món millor.

No estaria bé que jo ara m’esplaiés de les excel·lències de la premsa local, és obvi que no seria imparcial, però estarem tots d’acord que ens aporta una informació que els grans mitjans no detallen, parlen de nosaltres, del veí i, en aquest cas, de la Sílvia i el Mohamed, joves que algun dia seran reconeguts fora dels seus àmbits, però que, ara com ara, ens toca a nosaltres fer-nos ressò del seu anonimat i, de retruc, augmentar l’autoestima d’una comarca i fent-nos cofois de proclamar la nostre procedència. Això es diu orgull.