PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Voldríem arribar als llocs i ser els primers, ens mina la paciència haver
d’esperar i que la gent que tenim davant s’entretingui més del compte.
Podria omplir pàgines amb exemples: des de la persona que, a la cua de la
fleca, cap barra de pa té el bon punt de
cocció o la cagadubtes que, a la peixateria, no acaba de tenir clar si vol lluç
o sardines.
Sort en tenim que cada cop més gent utilitza els caixers o serveis online
de les entitats bancàries i s’han esvaït ostensiblement les cues davant
d’aquell senyor que comptava els bitllets, tant d’entrada com de sortida, no
fos cas que la caixa no quadrés.
Cues que avui dia s’han traslladat a les oficines de les companyies de
telèfons mòbils, on un munt de gent pregunta i intenta assimilar la quantitat
de tarifes i ofertes per sospesar la que més li convé.
Varen haver de marcar una línia de separació al terra a fi de guardar l’intimidat
del primer o inventar una serpentina per accedir a taquilles i atraccions, que
en realitat no fa guanyar res, però dona la sensació de que estem més a prop
del final.
Gran invent els paperets que, estirats d’un aparell, ens donen el torn i ja
no cal preguntar qui és l’últim, ni haver estar tota l’estona contemplant
l’esquena del nostre predecessor o, en els pitjor dels casos, olorant els seus efluvis
corporals.
Potser dins del cotxe és on més les patim les cues, en els peatges de les
autopistes els dies d’inici i final de ponts i vacances, l’accés a les platges
a l’estiu o a les grans cuitats en hores punta.
A Figueres no n’estem pas exempts i no només els dijous, també es
col·lapsen els accessos cada dia, com a la N-II quan tanquen les empreses de
Vilamalla o entrant des de Roses que, malgrat que ara s’eixampli a l’alçada de Vilatenim,
un cop enfilada la Marca de l’Ham, el coll d’ampolla es torna a tancar i la ronda
Sud, estreta des del seu naixement, no engoleix prou.
I si hom decideix tirar pel recte cap a la Plaça del Gra, ara ja no només
troba un pas a nivell obsolet i inexplicable, sinó, a més a més, uns semàfors als
costats, que no s’entenen.
Però també hi ha cues que ens afavoreixen, com a les botigues i restaurants
de costa quan a l’estiu fa sol o a l’interior quan plou i, sobre tot, les del
Museu Dalí, que son sinònimes de vida i negoci a la zona.
Però darrerament unes altres cues ens amoïnen, les que provoquen els
duaners francesos a la frontera, amb l’excusa d’una seguretat tant necessària
com potser exagerada i que ens està posant, -imagino que sense voler-, pals a
les rodes perquè els visitants gals no vinguin a deixar-nos les virolles.
Fer cua és una de les grans fòbies humanes però tot i així ens passem la vida
fent-les per intentar ser els primers en tot, malgrat que es impossible perquè sempre
trobarem algú que ens anirà al davant i en canvi obviem a gent a la que potser valdria
la pena seguir.
