dimarts, 22 de desembre del 2015

NO PARLEM DE LES ELECCIONS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Semblaria que l’article d’avui hauria de parlar sobre les eleccions de diumenge, analitzar les dades, lloar uns i despotricar dels altres, parlar del futur que ens espera, del avantatges i inconvenients del programa que s’aplicarà, de la personalitat dels escollits, de plorar o riure si els guanyadors combreguen o no amb els meus pensaments.

Però no ho penso fer i no és que em vulgui fer el descregut, ni que el meu catalanisme sigui tant cec que em faci creure que Madrid és massa lluny, precisament és allà on malauradament es couen els nostres destins.

Però és que he perdut l’interès pel que diuen els candidats, m’ha passat el temps en que seguia les campanyes electorals, en que sospesava la meva intenció de vot segons com anaven els debats.

Deuen ser els anys i les desil·lusions que m’han fet veure que no haig de perdre més temps del que és mínimament necessari, que el meu vot no servirà pel que jo pensava, perquè un cop emès es perdrà entre les voluntats d’una colla de mediocres, que sovint incompliran el que han promès, no veuran més enllà dels nassos o es buscaran estranys companys de llit per aferrar-se al càrrec, malgrat que això fastiguegi a milions de votants.

Quan més analitzo la situació, més me’n adono que la política que m’interessa acaba al llindar de casa i que mentre segueixin desfent somnis, oprimint els dèbils, armant els terroristes, deixant els lladres al carrer, retallant en recursos sanitaris, imposant educacions mal dissenyades, endollant amics, malversant els nostres cèntims, permetent que es malmeni el medi ambient o que hi hagi gent que passi gana, el meu vot serà paper mullat.

L’escepticisme és una opció, la desconfiança s’alimenta de les males experiències i és per tot plegat que avui, dos dies després de les eleccions no tinc ni fred, ni calor, perquè sé que totes aquelles expectatives que m’hagi pogut fer, tard o aviat seran fum.

És per això que és millor que l’article d’avui miri endavant i parli de no perdre mai la esperança de que algun dia arribaran noves generacions, amb altres tarannàs.

També ha de parlar de que hem de continuar insistint, de no fallar mai a la cita, que les urnes siguin sempre plenes, de tenir paciència i no fer-nos mala sang, de que si volem fer alguna cosa de profit, col·laborem amb entitats d’aquestes que de veritat ajuden la gent i, malgrat que molts lluïm un agnosticisme de vegades contradictori, celebrem el Nadal i esperem que el 2016 porti dins la panxa, apart de tots els bons desitjos habituals, nous aires polítics.

Passeu bones festes i quan compartiu taula, millor que parleu d’una altra cosa.

dimarts, 8 de desembre del 2015

EL TRESOR DE LA JOVENTUT


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La visita d’en Lluis Llach, fa unes setmanes, a l’Institut Ramon Muntaner, em va permetre conèixer des de dins el seu Club de Lectura i veure com una trentena d’alumnes, sota l’eficient tutela del professorat, porten el pes de l’esdeveniment amb una maduresa admirable.

Poden semblar pocs, son menys d’un 10% de l’alumnat total, però vist fredament és un gran mèrit que trenta adolescents trobin temps, fora d’horari lectiu, per llegit un llibre, treballar-lo i finalment comentar-lo amb el seu autor, cara a cara.

Em consta que no és l’únic Institut de les nostres comarques que fa una activitat semblant, però tampoc no seria just que ara centréssim la nostra atenció només en aquests nois, per molt que la seva actitud ens meravelli.

Al costat d’aquests lletraferits hi ha altres alumnes que també deixen de costat hores d’oci i sortides nocturnes per aprofundit en experiments, en plànols o complexos sistemes informàtics que el dia de demà ens faran la vida més fàcil i segura.

Potser són minoria, segurament els “frikis” de la classe, o els rars de la colla, però son els que ens garanteixen una esperança de futur i ens porten a pensar que res està perdut.

Em sembla adient, aprofitant el tema, per encabir aquí que avui és el trenta-cinquè aniversari de l’assassinat de John Lennon, l’exemple d’un jove amb una infància complicada que l’hi va generar un caràcter difícil i que no era bo en totes les matèries, n’hi calia que ho fos, perquè va saber canalitzar la seva vida en allò per al que estava dotat i que, amb dedicació, va arribar a liderar un canvi important en el tarannà social de la època.

I també, aquest cap de setmana he assistit a Navata al la 3ª Trobada Solidaria, on artistes amateurs del poble i rodalies oferien un espectable tan digne com entranyable i allà vaig poder veure i escoltar a un grup de marrecs tocant rock dels setanta, unes adolescents cantant com àngels o un nen de curta edat rascant cordes a dalt l’escenari, entre d’altres.

Aquest joves han trobat temps entre escola i activitats, entre futbol i play station, deures i Facebook, per preparar una actuació per a un benefici social, sense res a canvi.

Tot plegats nois i noies que, com ho varen fer el mateix Llach o Lennon, cultiven el seu potencial, tenen inquietud per millorar-lo i esperit solidari, cosa que els farà, a ben segur, ser el pal de paller del pensament i del desenvolupament de la societat del futur tot i que, a hores d’ara, ells no ho sàpiguen.

Farts de la parlar de la generació “ni-ni”, tot plegat ens fa veure que encara queden escletxes on entra la llum.

Joventut compromesa, beneït tresor.