PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Semblaria que l’article d’avui hauria de parlar sobre les eleccions de
diumenge, analitzar les dades, lloar uns i despotricar dels altres, parlar del
futur que ens espera, del avantatges i inconvenients del programa que
s’aplicarà, de la personalitat dels escollits, de plorar o riure si els
guanyadors combreguen o no amb els meus pensaments.
Però no ho penso fer i no és que em vulgui fer el descregut, ni que el meu
catalanisme sigui tant cec que em faci creure que Madrid és massa lluny,
precisament és allà on malauradament es couen els nostres destins.
Però és que he perdut l’interès pel que diuen els candidats, m’ha passat el
temps en que seguia les campanyes electorals, en que sospesava la meva intenció
de vot segons com anaven els debats.
Deuen ser els anys i les desil·lusions que m’han fet veure que no haig de
perdre més temps del que és mínimament necessari, que el meu vot no servirà pel
que jo pensava, perquè un cop emès es perdrà entre les voluntats d’una colla de
mediocres, que sovint incompliran el que han promès, no veuran més enllà dels
nassos o es buscaran estranys companys de llit per aferrar-se al càrrec,
malgrat que això fastiguegi a milions de votants.
Quan més analitzo la situació, més me’n adono que la política que
m’interessa acaba al llindar de casa i que mentre segueixin desfent somnis,
oprimint els dèbils, armant els terroristes, deixant els lladres al carrer,
retallant en recursos sanitaris, imposant educacions mal dissenyades, endollant
amics, malversant els nostres cèntims, permetent que es malmeni el medi ambient
o que hi hagi gent que passi gana, el meu vot serà paper mullat.
L’escepticisme és una opció, la desconfiança s’alimenta de les males
experiències i és per tot plegat que avui, dos dies després de les eleccions no
tinc ni fred, ni calor, perquè sé que totes aquelles expectatives que m’hagi
pogut fer, tard o aviat seran fum.
És per això que és millor que l’article d’avui miri endavant i parli de no
perdre mai la esperança de que algun dia arribaran noves generacions, amb
altres tarannàs.
També ha de parlar de que hem de continuar insistint, de no fallar mai a la
cita, que les urnes siguin sempre plenes, de tenir paciència i no fer-nos mala
sang, de que si volem fer alguna cosa de profit, col·laborem amb entitats
d’aquestes que de veritat ajuden la gent i, malgrat que molts lluïm un agnosticisme
de vegades contradictori, celebrem el Nadal i esperem que el 2016 porti dins la
panxa, apart de tots els bons desitjos habituals, nous aires polítics.
Passeu bones festes i quan compartiu taula, millor que parleu d’una altra
cosa.
