ON POSEM EL NOU PAVELLÓ?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que el govern local de Figueres té dubtes i no es posa d’acord d’on encabir un tercer pavelló esportiu.

Sembla ser que, per resoldre la situació, no han tingut millor idea que voler organitzar una consulta popular, cosa que ha provocat cert rebombori entre la ciutadania i els comentaris que corren per les xarxes es mostren majoritàriament contraris.

Ves per on que tenim la meitat del país indignat perquè no ens varen deixar votar i ara s’ofenen perquè la bona de la nostra alcaldessa ens vol fer passar per les urnes.

Evidentment la transcendència d’una cosa i l’altre no té res a veure i si analitzem la situació es pot entendre que la gent cregui que aquesta mena de consultes són per a temes més cabdals que no pas decidir on anirà una instal·lació esportiva i que aquest atac sobtat d’esperit democràtic s’hauria de guardar per ocasions futures, que tal com estan les coses, no seria estrany que es produïssin.

Entenem que les persones escollides durant la campanya electoral, que es venien com a competents per prendre decisions, tenen capacitat de diàleg suficient per poder arribar a acords tots solets i no traspassar a la població un problema de manca d’entesa política.

La participació ciutadana no és una mala opció, però semblaria que el tema no és prou engrescador i que la participació seria minsa, cosa que tampoc legitimaria gaire el resultat final.

No se si ja està inventat, però no seria cap bestiesa que les cuidats importants tinguessin una mena de consell permanent, una sèrie de veïns amb un mínim de requisits, totalment apolítics que, escollits a l’atzar com els participants a les taules electorals, acceptessin que, de tant en tant, fossin sotmesos a votacions en qüestions que poden afectar al conjunt de la població en els anys a venir, com ara aquesta.

Com hem comentat moltes vegades, la política municipal la fem tots i si ens haguessin consultat abans, algunes de les normatives absurdes que actualment regeixen, serien d’una altra manera.

Si serveix d’alguna cosa, com a figuerenc en l’exili i sense dret a vot, opino que la millor opció és fer-lo a la actual zona esportiva, per evitar la dispersió, això si, sempre que s’arreglin els accessos i es pensi en un espai per la munió d’empordanesos que tenen la sana i nostrada costum de fer la volta al Castell i que, ara com ara, no tenen un aparcament com cal, ni un lloc on poder deixar les coses o refrescar-se.

Però, sobre tot, com a pagadors d’impostos, el que demanem és que, sigui allà on sigui, es compleixin els pressupostos, les qualitats siguin optimes i que es posi el punt de mira a llarg termini perquè no es quedi petit en poc temps, com ha passat amb els altres, i llavors hagin que preguntar-nos on volem posar el quart pavelló.

MADURAR A LA TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En les darreres dècades, sigui pel canvi climàtic o perquè tot tendeix a ser diferent, passem sobtadament del fred a la calor, de l’estiu a l’hivern o a la inversa, i aquestes estacions mitjaneres, les que separen els extrems, com la primavera i la tardor, son cada cop més efímeres i passem, en un tres i no res, de banyar-nos al mar, a mirar la vida darrera els vidres entelats.

Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, encara convidava a dur màniga curta, però en pocs dies ens canviaran el fus horari, als vespres es farà fosc a cap hora i, sense adornar-nos, durem la bufanda al coll.

Estem perden les estacions que més influeixen en el ànim i en el tarannà de la gent, les que afecten directament a com ens sentim, les que aporten la varietat i la neutralitat, les que ens separen de la radicalitat de les estacions extremes, ni fred ni calor, les que ens preparen pels canvis, les que ens aturen i ens fan reflexionar.

La primavera, com diu la dita, la sang altera i encomana la rauxa, aixeca l’ànim i l’al·lèrgia. La il·lusió per la arribada d’un temps ple de color i llum, sortir de la foscor, entrar a un aire nou, la proximitat de les vacances, del lleure, de viure cares a fora, de fer noves relacions socials, de conèixer gent nova.

En canvi, a la tardor, els dies que s’escurcen i s’enfosqueixen, el retorn a la rutina, la feina i l’escola, el retrobament amb la realitat, sovint crua. Temps de refredats i febrades, d’olor a castanyes, el recolliment i els dies de record als absents, fum a l’alè, un temps que invoca a l’enyor, al pensament i a la reflexió, fins i tot a l’enamorament, a sentir el toc de la llana, a estimar sota el pes de les mantes.

La tardor fa olor de camí de ronda, fa soroll de fulles seques a terra, mostra els colors suaus i neutres que ens endinsen a la melangia.

L’altre dia, escoltava un professor de filosofia –ara que la TV els ha posat de moda- que deia que la tardor ajuda a la maduració de l’esperit de la gent i afegia que un clar símptoma de que una persona s’acostava a la maduresa era quan, en sortir de casa, es sentia satisfet nomes del fet de veure el cel blau.

Sovint costa entendre, sobre tot per a gent planera com un servidor, els missatges amagats entre les línies a les frases filosòfiques, però, amb risc d’anar errat, entenc que venia a dir que aquesta tardor, tocaria que aquest país maduri i que les forces que han de menar els nostres destins ho vegin clar i ens portin pel camí adient, que la Tramuntana netegi el cel i que, com a país, veiem el seu color blau, net i brillant i ens sentim il·lusionats i esperançats del que ens depara el nou futur.

Tant de bo que aquesta tardor ens porti, fugaçment, una maduresa duradora.