"PERLADA"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tal com ha passat amb les fires d’hivern, dedicades a fruites i menges varies, els concerts musicals a la fresca ja formen part de l’escenari estiuenc de molts pobles de la nostra comarca, que darrerament han apostat per una oferta cultural de qualitat que entretingui, per atraure públic que doni vida als negocis locals i, de passada, intentar fer algun caler.

No serè pas jo qui es mulli en opinar de quin és el millor, perquè em consta que el nivell és molt alt i que, cadascú en el seu camp, aporta el bo i millor de cada gènere.

Però és cert que, sigui per l’entorn idíl·lic, per l’anomenada dels participants, pel glamur o la veterania, el festival Castell de Peralada, que l’any vinent ja farà 30 anys, s’ha guanyat una reputació internacional que ha posat al mapa un poble carregat d’història i que té una ànima amagada, desconeguda per a molts empordanesos.

Alguns tenim el record de “Perlada” –com l’anomenem en la nostre particular adaptació lingüística- de quan, fa dècades, hi anàvem de “pre-festa”, per la carretera vella, sortejant ponts i corbes, a fer un pa amb tomàquet, -pintat que no sucat- acompanyat d’un pernil salat cru i elàstic, regat amb un cava, -que llavors anomenàvem  xampany-, que tenia més bombolles que buquet, però que tot plegat ens semblava la glòria, perquè anar a Peralada era sinònim de gresca i alegria, a bon preu.

Actualment, de llocs per endrapar n’és farcit i puc donar fe de que ja no és el que recordava; que la qualitat i la varietat han augmentat exponencialment i que fins i tot el cava s’ha guanyat un estatus en l’entorn enòleg, equiparant-se a les grans bodegues del Penedès.

Però la millor sorpresa ens la podem endur abans del concert si, per por de fer tard, de no tenir aparcament o no trobat lloc per matar el cuc, anem amb temps i aprofitem per fer un vol pel poble i és llavors quan quedem meravellats per un entorn que amaga imatges de postal.

Carrers empedrats, nets i cuidats, placetes, racons, arcades i façanes en comunió de colors i fins i tot una ruta guiada pels llocs imprescindibles.

Un poble de costa terra endins, un entorn de muntana en la plana, just en el punt exacte de proximitat, equilibri i sostenibilitat.

Un lloc preciós, que ha sabut guardar l’essència i aprofitar la tirada de visitants que porta el festival sense malmetre l’entorn, que ha sabut créixer sense perdre l’ànima de poble.

Potser és per això que els empordanesos ens mengem la “a” i l’anomenem “Perlada”, que deu venir de “perla” perquè, com passa amb la gema de nacre que produeix la ostra, el poble de Peralada és una de les joies més discretes de la nostra comarca.

QUÈ, QUI, COM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La disfressa plebiscitària de les properes eleccions, que ahir es varen convocar oficialment, ha fet que tinguem clar el “què” ens hi juguem.

Les opcions estan clarament definides de fa temps, nascudes d’uns moviments socials que ningú, ni tant sols els més escèptics, poden obviar i que ha mogut consciències i posicionaments com mai abans havia passat, avocant-nos a una política de bàndols, que a algú li pot dur mals presagis, però que reflexa la situació real del país.

En les darreres setmanes, la gent influent també s’ha posicionat. Els pro-homes i dones de tots els àmbits han pres part, ni que sigui de forma simbòlica, la qual cosa ha generat una pressió afegida als polítics, que no han tingut altre remei que abandonar la ambigüitat, treure’s les caretes i definir-se, fins i tot contra algunes directives de partit i, potser, en alguns casos, a contracor.

Tot plegat ha fet que, a hores d’ara, sabem bastant clarament “qui” va amb cada “què”, i això ens facilita posar cara a les opcions.

A diferencia d’altres vegades, aquets cop ja tenim pràcticament definits dos dels tres punts imprescindibles per unes eleccions, però, com sempre, ens manca el darrer i probablement més important, que és saber “com” faran allò que ara els omple la boca.

Explicar-nos netament quines són les conseqüències de les decisions, quines són les sortides pensades en cadascun dels escenaris previstos i, no només en temes de sobirania, hem de tenir en compte que la vida continua i que hi ha problemes, com l’atur, la pobresa, l’educació, les pensions o la immigració, que ens seguiran acompanyant allà on estiguem i que demanen solucions immediates.

L’agost és vermell, l’Administració s’atura, els polítics es treuen la corbata, el temps passa ràpid, entre solanes i tempestes, sense que res canviï i, com qui diu, en quatres dies arribarà el Setembre, que porta les votacions a la panxa. El temps s’acaba, el cronòmetre ha engegat el compte enrere.

“Què, qui i com” son tres conceptes vitals en qualsevol eleccions i la trilogia no està complerta.

Val més que escurcin les passejades per la muntanya, els banys a ran de costa, les fotografies amb indumentària informal, i s’afanyin a explicar-nos les propostes i, sobre tot, els inconvenients, sense disfresses, ni dobles lectures, sense demagògies ni realitats virtuals. Això va de debò.

És un situació complicada i cabdal, el repte més important dels darrers temps, que demana una alçada política encara per demostrar i que no deixa temps per al descans.

Esperem propostes en molts àmbits, volem saber com faran per arribar als objectius de la majoria, amb seny i responsabilitat, però sobre tot de com faran que les dues posicions siguin els “yin” i el “yang” (contraposats però complementaris e inseparables) del nou país que, passi el que passi, naixerà.

Els “qui” han d’explicar clarament “com” faran el “què”.