dimarts, 28 d’abril del 2015

FOMENTAR LES SARDANES


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha hagut anys en que el pregó de Santa Creu han estat més o menys distret, altres original i d’altres un pel difícil de mastegar.

Enguany no hi havia un personatge que donés joc, sinó una associació, no era mediàtic ni prometia polèmica, però finalment s’ha de dir que el pregó que la senyora Mauné ha pronunciat en nom del Foment de la Sardana Pep Ventura, ha estat excel·lent.

Ben estructurat, ben redactat, enriquidor, ben llegit i molt entretingut. Tant, que fins i tot se’ns ha fet curt.

La sardana és un bon tema per fer un article, ja fa temps que tenia al cap utilitzar-lo per omplir aquesta columna i aquest dissabte, mentre escoltava el pregó, era com si algú m’hagués robat les paraules no escrites, però en realitat és que tot el que deia la Montserrat des d’aquell balcó –per cert, rodejada de bustos somrients, a punt per les fotografies pre-electorals-, era tan evident i tan alliçonador que no teníem altra que estar-hi d’acord.

Estem a la ratlla de l’autodeterminació, amb moviments catalanistes i separatistes com mai abans, a les portes d’unes eleccions amb pudor a plebiscit, ens vestim de groc, omplim avingudes, pengem estelades a les rotondes i els balcons, però les sardanes s’han quedat en un racó, hem descuidat un els nostres símbols culturals més importants.

Els nous temps s’endollen, tenen pantalla i van per internet, però la Principal de la Bisbal no surt a Spotify ni Juli Garreta no és “trending tòpic”.

El futbol dels nens encara aguanta per la passió dels pares, la sardana es mor pel motiu contrari.

Quanta raó quan va dir que les escoles haurien d’incorporar-les com a activitat.

Per la seva riquesa de matisos, perquè obliga a comptar, a concentrar-se, a diferenciar compassos, a fer un exercici físic senzill i aeròbic que es pot practicar fins a edats avançades, que no té estridències, i més integradora que cap programa social ja que ens porta a donar-nos les mans sense importar qui tenim al costat, a mirar a qui tenim al davant, a sentir-nos units i forts.

Un sol retret: objectivament la sardana no és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan, però és la nostra i per a nosaltres el so de la tenora fa festa, el canvi de ritme al salt fort ens omple el cor, ens fa moure els peus, asseca la gola i nega els ulls, provocant un sentiment patri difícilment explicable.

Més que un pregó, una lliçó, un avis a navegants: Un país que no fomenta els seus símbols culturals mai no podrà ser.

dimarts, 14 d’abril del 2015

VISCA LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.

Tot i que eren temps de noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.

Servidor va passar aquell any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites gairebé inabastables.

En l’actual temporada la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37 anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.

Però, tot i tenir vora 600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp preciós, cobert i ben abillat.

És un problema comú a tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de llarg de Vilatenim els dies de partit.

El problema ve de les les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com a ídols inabastables.

No és que ningú faci les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix, assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims que puguin fer.

El futbol de primera viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més escassos.

Com a mal consol hem de dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar aquell any 1978.