PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Hi ha hagut anys en que el pregó de
Santa Creu han estat més o menys distret, altres original i d’altres un pel difícil
de mastegar.
Enguany no hi havia un personatge
que donés joc, sinó una associació, no era mediàtic ni prometia polèmica, però
finalment s’ha de dir que el pregó que la senyora Mauné ha pronunciat en nom
del Foment de la Sardana Pep Ventura, ha estat excel·lent.
Ben estructurat, ben redactat,
enriquidor, ben llegit i molt entretingut. Tant, que fins i tot se’ns ha fet
curt.
La sardana és un bon tema per fer
un article, ja fa temps que tenia al cap utilitzar-lo per omplir aquesta
columna i aquest dissabte, mentre escoltava el pregó, era com si algú m’hagués
robat les paraules no escrites, però en realitat és que tot el que deia la
Montserrat des d’aquell balcó –per cert, rodejada de bustos somrients, a punt
per les fotografies pre-electorals-, era tan evident i tan alliçonador que no
teníem altra que estar-hi d’acord.
Estem a la ratlla de
l’autodeterminació, amb moviments catalanistes i separatistes com mai abans, a
les portes d’unes eleccions amb pudor a plebiscit, ens vestim de groc, omplim avingudes,
pengem estelades a les rotondes i els balcons, però les sardanes s’han quedat
en un racó, hem descuidat un els nostres símbols culturals més importants.
Els nous temps s’endollen, tenen
pantalla i van per internet, però la Principal de la Bisbal no surt a Spotify ni
Juli Garreta no és “trending tòpic”.
El futbol dels nens encara aguanta
per la passió dels pares, la sardana es mor pel motiu contrari.
Quanta raó quan va dir que les
escoles haurien d’incorporar-les com a activitat.
Per la seva riquesa de matisos,
perquè obliga a comptar, a concentrar-se, a diferenciar compassos, a fer un
exercici físic senzill i aeròbic que es pot practicar fins a edats avançades,
que no té estridències, i més integradora que cap programa social ja que ens
porta a donar-nos les mans sense importar qui tenim al costat, a mirar a qui
tenim al davant, a sentir-nos units i forts.
Un sol retret: objectivament la
sardana no és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan, però és
la nostra i per a nosaltres el so de la tenora fa festa, el canvi de ritme al
salt fort ens omple el cor, ens fa moure els peus, asseca la gola i nega els
ulls, provocant un sentiment patri difícilment explicable.
Més que un pregó, una lliçó, un
avis a navegants: Un país que no fomenta els seus símbols culturals mai no
podrà ser.
