FESTIVALS I FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Fa temps, els nostres avis o potser els besavis, arribada la calor, als vespres, s’afanyaven a treure la cadira al carrer i la feien petar a la fresca, fins i tot, anys a venir, molts es procuraren allargaments de fils per treure la televisió al balcó o al pati i així poder veure-la, fora de les quatre parets.

És molt agradable, en plena canícula, quan la calor escanya i es posa el sol, cercar una mica d’aire fresc sense haver de recorre als aparells moderns.

Els pobles són els indrets on ho han posat més en pràctica i, amb el temps, algú va decidir posar-ho en comú i varen començar els cinemes a la fresca, sardanes o els concerts a l’aire lliure.

D’uns anys ençà un quants han agafat fama, han esdevingut lloc referents i amb el temps s’han consolidat com a “Festivals d’estiu”, portant artistes de renom en la especialitat de cadascú, triomfant per la seva qualitat i el seu entorn idíl·lic.

Però darrerament sembla que no hi ha poble o barri que no es vulgui pujar al carro dels concerts a la fresca i fins i tot en el lloc més modest s’han empescat un festival temàtic per poder reunir veïns i visitants, contractar una sèrie de cantants, conjunts o orquestres que els faci passar l’estona i, si és possible, embutxacar-se algun caler, tot i que suposo que no és l’objectiu, ni el resultat final.

El mateix ha passat amb les “Fires de...”, que no hi ha tardor que no surti un poble que es faci seva una fruita, una salsa o un embotit per reunir unes quantes parades, que solen ser sempre les mateixes i així donar vida i beneficiar firaires, locals socials i restauradors.

Sembla com si aquests festivals i aquestes fires s’hagin convertit en un apèndix de les tradicionals festes majors d’estiu i hivern, quan en els pobles posaven l’olla grossa dins la petita i vivien els dies més seus.

Res a dir, per experiència puc certificar sense por a exagerar que, si fa un bon vespre i la cadira no és de fusta plegable que et destrossa l’esquena, sentir un concert o veure una pel·lícula tenint les estrelles com a sostre, la gespa sota els peus, els veïns al costat, la brisa que t’evapora la suor i sentir la olor de camp és un dels estats més agradables que podem tenir a l’estiu, sempre que els rantells ens deixin en pau.

Així com fer un volt per les parades, fer un mos, veure qui fa el cap més gros i xafardejar l’església del poble de torn, és també un bon exercici quan la calor és fora.

Una bona formula de fer veïnatge i, a més a més, promocionar la bonances locals, el problema és, com sempre passa amb les rèpliques, que al final la excessiva oferta divideix la demanda i tothom hi perd.

Festivals d’estiu i fires temàtiques, rotundament si, però no tot s’hi val.

CADAQUÉS AÏLLAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Fa uns dies la noticia més comentada va ser que Cadaqués havia quedat sense internet, es veu que uns lladregots es varen endur uns cables i varen deixar el poble desconnectat del mon.

Un aïllament que dos segles enrere era habitual i que fa deu anys no hagués passat de ser una anècdota afectant de forma minsa a una minoria, però que ara ha provocat una guerra entre Ajuntament i companyies subministradores, àdhuc d’un considerable daltabaix en la seva vida quotidiana.

Això és el que ens ha portat la modernitat, la dependència d’una xarxa que molts no acabem d’entendre, ni tant sols sabem exactament on estan les nostres dades, ni per on passa la informació, que no podem veure, ni tocar, però que ens controla la vida sense aturador.

Segons la noticia, es veu que aquesta manca de connexió va posar el poble potes enlaire, que els negocis van estar a punt de tancar portes, que la gent es va tornar boja per no poder enviar “whatsapps”, ni llegir correus electrònics, que els caixers automàtics no deixaven cèntims i que gairebé s’obren les aigües i arriba el judici final.

Casos com aquest ens fa plantejar si realment això és el que volien els que ho varen crear o si realment és el que nosaltres haguéssim triat per les nostres vides, el fet de dependre sempre d’un fil.

Val a dir que el dia dels fets un servidor era a la vila “compartint” un dinar excel·lent en família i la veritat és que no ens en vàrem ni adonar.

Vàrem pagar amb cèntims, que és allò que la gent duia abans a la butxaca i així li permetia conèixer el seus límits, per pair vàrem passejar per la Riba fins a la platja de les Oliveres, que seguia tant maca com l’any passat, la bola del Pení era allà dalt, com sempre, les cartes lliscaven per les taules del Casino, com ho fan cada migdia, el mar estava un xic embravit però net, les barques a les boies, alienes als fets, miraven cap al far de Cala Nans ballant amb les onades en perfecta coreografia, l’església de Santa Maria, enlairada, vigilava el poble que, amb els seus “carrers dels Embuts” (lectura recomanada), es veia blanc i preciós, com cada dia, fins i tot el Sol va treure el nas després de la pluja per donar llum a la gent, que se la veia contenta de estar a un lloc on el temps no passa, sinó que es gaudeix.

Cadaqués ha passat la majoria de la seva mil·lenària historia aïllat, el seu català “salat”, clarament illenc, demostra que els era més fàcil connectar per mar que per terra, és per això que els seus habitants, tot i que utilitzin mòdems i xarxes informàtiques, segueixen tenint molt clar que la zona entre el puig Pení, el de Bufadors i la Mar d’Amunt, és on estarà sempre el seu mon.