VOLEM SEGUIR VOTANT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Gairebé a tot arreu el percentatge de participació ha estat més o menys igual que en els darrers comicis europeus. En canvi, a casa nostra, ha mostrat una revifada substancial que alguna cosa vol dir i que ha de fer veure a l’estranger el nostre anhel reivindicatiu.

Tot i això, si ho mirem fredament, encara hi ha una d’abstenció massa alta, però és que la campanya electoral tampoc ha ajudat gaire. Els mateixos tòpics de sempre, amb els candidats fent de jardiners, de cuiners, visitant col·lectius que han oblidat fins ara i que oblidaran fins a les properes eleccions, fent passejos en bicicleta, cantant o anant a comprar al mercat sense saber diferenciar un nap d’una col.

I el pitjor de tot, el baix nivell demostrat per alguns, ficant la pota gairebé tantes vegades com han parlat, alçant la veu en una demostració de teatre poc creïble i uns mals debats on han ressaltat més les maldats del contrincant que les propostes pròpies.

Però malgrat tot, hem sabut alçar la mirada i veure que aquesta mena de Santíssima Trinitat que governa durant 18 mesos la Unió Europea té més força de la que sembla, que malgrat el fet de no tenir un president fixe pot donar la sensació de manca de timó, al cap i a la fi, és allà on fan passar per la rega a tots els governs.

Ara ens volen fer creure que sortim de la crisi –tot i que pocs ho noten- i els governants locals es volen penjar la medalla, però en realitat només han fet el que han dictat des de Brussel·les, tot i que molts tenim la sensació de que, si realment algun dia ens en sortim, serà només gràcies al pas del temps.

Pot semblar que, a Europa, mana Alemanya, però també és cert que és el país que aporta més eurodiputats, gairebé el doble que l’estat espanyol en conjunt. Per això, els escollits hauran de demostrar tenir nivell per fer-se notar, ara els hi comença l’examen de veritat, el de les promeses per complir.

La celebració del referèndum d’autodeterminació serà possible només si la UE vol; és per això que aquesta bona dada de participació del passat diumenge pot donar als eurodiputats llunyans la imatge de que, en aquest país, la democràcia ens importa i que això del 9N no és només cosa de quatre arreplegats.

Aquest percentatge és gairebé tant important que el tarannà dels diputats escollits.

Nosaltres parlem i els números canten. Ara cal trobar a Europa qui ens escolti. La festa de la democràcia no s’ha acabat, volem seguir votant.

EL DELICTE DE GARRIGUELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Vagi per endavant que, a Garriguella, no tinc present conèixer ningú, ni tant sols sé qui és el seu batlle, ni quin color governa, per no saber, abans de fer aquest article ignorava si tenia equip de futbol, plaça major, campanar, bar o escola. La sola referencia que en tinc a la meva vida son les comptades vegades que, de nen, acompanyava a el meu pare a comprar vi de bota, d’aquell que només amb la fortor ja et ploràvem els ulls.

La noticia és que un jutge els ha considerats culpables d’haver malversat 75 Euros en la quota de la Associació de Municipis per a la Independència, segons denuncia presentada per la delegació del govern espanyol, i que això els hi pot suposar una despesa de vora 3.000 Euros en costes judicials.

Val a dir, com a puntualització, que el consistori encara no havia pagat la quota pel fet de no disposar líquid a les arques municipals.

D’entrada no semblaria un delicte el fet de pertànyer a una associació, sigui del tarannà que sigui, si és democràtica i un Ple ho ha legitimat, tot i que els ajuntaments haurien de governar de poble endins i limitar-se a fer política de proximitat, que prou feina tenen.

Per una altre costat, el govern espanyol, que com si no tingues res més a fer, es posa per 75 Euros, mentre segueix sense aclarir maniobres econòmiques, si més no dubtoses i emprèn  una iniciativa que ens ha costat (a tots) en temps, reunions i escrits, molt més que la quantitat que s’està discutint.

És evident que els cèntims a pagar no són el problema, que tot plegat és política, ganes de buscar pessigolles, de posar pals a les rodes, de marejar la perdiu.

Uns saben que aquesta sentència, d’acabar així, els portarà a aplicar el mateix als 691 municipis, 38 consells comarcals i dues diputacions i a més és una demostració de força, de fer veure com la Llei pot anul·lar el que han decidit unes urnes, la mateixa Llei intocable que no ens vol deixar votar quan ho demanem.

Els altres saben que poden treure’n profit d’aquesta sentència, tot i anar-los en contra, ja que els pot fer guanyar simpaties i adeptes a la causa.

I és que ara venen unes eleccions, vet aquí el perquè de tot plegat.

Ara tots s’han de fer notar per vendre’ns un “ego” inflat, -al que finalment, quan governin, afegiran un “isme”-, però seguiran incapaços fer-nos veure que Brussel·les no és tan lluny com ens sembla i que és allà on és pot coure el que aquí no volen ni posar a escalfar.

I al capdavall, com sempre, serem els ciutadans, com ara els de Garriguella, els que ens toca acabar pagant sentències com uns delinqüents, per unes maniobres que ens fan estar cada dia més decebuts d’aquesta forma de fer política.