PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Segons els estàndards
de mesura, es veu que es considera pobre la persona que no pot arribar al
nivell mínim de vida de la zona on habita.
La definició no és
massa explícita i semblaria que ha de variar segons el nivell de cada país: un
pobre d’aquí pot tenir més que un ric d’allà. Tot i que de poc li serveix.
Basant-nos en aquest
mateix baròmetre, considerant que vivim en un país força desenvolupat i on hi
ha gent que pot tenir milions (encara que sigui a l’estranger), o directius
bancaris amb sous desmesurats, el fet que cada dia el nombre de nous pobres
augmenti exponencialment, ens ha de fer pensar.
Segon el darrer
informe de la Taula d’Entitats, diàriament, 88 persones a casa nostre deixen de
tenir una vida digna dins dels paràmetres establerts.
Però el que no acaba
de dir aquest informe, o al menys no es diu en veu alta, és que hi ha un nombre
prou important d’aquestes persones que no tenen el mínim ni dins d’aquests estàndards.
Altrament dit, que no tenen sostre, no tenen plat, ni possibilitats de tenir-ho.
La setmana passada el
Govern va fer un Ple dedicat a la pobresa, amb els seus vestits cars i els seus
xofers, i potser varen continuar la reunió amb un àpat, no sé.
Però el pitjor és que de
la reunió no es va treure cap acord, cap idea, cap proposta, només el mateix de
sempre: no hi ha cèntims, la culpa és dels altres, dels anterior, dels de fora.
Les mesures a
emprendre no passen per donar pa i aigua a qui ho necessita, ni tant sols
passen per ajudar a aquestes entitats socials que tanta feina se’ls ha girat i
que tant heroicament estan lluitant en aquesta crisi.
La feina d’aquest i de
qualsevol govern és la d’emprendre polítiques que facilitin que les empreses
contractin gent; els joves i també els grans, als que la crisi els hi ha matat
la feina i la autoestima i dels que depenen famílies senceres.
La lluita contra la
pobresa no és posar menjadors socials, ni tant sols posar un plat a taula a les
escoles, és crear la mesura justa d’impostos perquè la riquesa que d’uns serveixi
per la estabilitat laboral i conseqüentment econòmica, dels altres.
Cercar el punt
d’igualtat dins les lògiques diferencies d’una societat capitalista.
I això no és comunisme,
ni tant sols és política d’esquerres, és política de lògica.
No hem de donar
caritat, hem de donar oportunitat.
Si els impostos pugen,
però les polítiques socials es retallen, és que la bola gira al revés. Parlem
de “risc d’exclusió social” i som nosaltres, la societat, qui els està excloent.
Ja no és només una
cosa de països llunyans, mirem-nos el melic, i assumim que no pot ser que un
país que genera opinió, té industria, turisme, sector primari i que vol
emprendre un projecte de futur, vegi com cada dia augmenta el seu cens de pobres.
I segur que quedaríem
esgarrifats si mai es fa un estudi sobre els pobres d’alegria, de bondat, de
tendresa, de companyia o d’il·lusió.
Contra tota la
pobresa, cada dia hem de votar #NO, #NO.
