NOMÉS FA 75 ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Dimarts passat llegia en aquest setmanari uns magnífics reportatges d’en Marc Testart i la Cristina Vilà sobre els bombardejos a la comarca, a les acaballes de la guerra civil.

No he vist en la premsa diària catalana, ni a les televisions, gaires referències a aquests fets. Potser m’ha passat per alt o potser que, com que encara no és la data oficial de la fi de la guerra, ho tenen pendent.

Però tinc la sensació que no és un tema de conversa habitual al carrer o a les tertúlies.

Aquest any sembla que tot gira al voltant dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons i la pèrdua de les llibertats catalanes de l’època.

Llibres, monogràfics, fins i tot el relat dels fets diaris en emissores de gran audiència, mentre passem per alt que al 1939 ens varen trepitjar, si fa o no fa, com llavors.

Ara fa 75 anys els francesos varen obrir la frontera, i, durant mesos, els camins arbrats del nostre Empordà varen veure passar desenes de milers d’ànimes en pena, a les que el conflicte d’uns quants els va trencat la vida per sempre

Tot passejant per la Vajol, pel coll de la Manrella i tants altres indrets, encara ens sembla sentir la remor de les rues lentes de carros carregats amb les pobres pertinences de persones que deixaven enrere un país i una vida, posseïts per la por, mainada sense infantesa, gent gran i dones de dol, convertides en pare i mare, tots fugint de l’espant sense saber que molts anaven directes a la gola del llop.

Mentrestant aquí es produïen execucions, bombardejos a civils, sirenes i refugis. Invasions i massacres amb els dèbils com objectiu. Genocidi a casa nostra.

Els fets de 1714 ens queden lluny, els hem paït i ens atrevim, fins i tot, a convertir-los en festa nacional, no en queden testimonis.

De les repressions en ple segle XX, en fa quatre dies i les tenim arraconades mentre encara son vives moltes persones com l’Antonio i l’Esperança que poden explicar de primera mà uns esdeveniments pels quals mai ningú no ha demanat perdó i que alguns s’afanyen a “passar full” -com deia Enric Pujol-, mentre molts altres procurem no oblidar-los.

Només fa 75 anys que unes altres tropes ens varen sotmetre per la força, com fa 3 segles, per prendre’ns la llibertat i en conseqüència identitat, llengua i cultura, per acabar, com llavors, a mans dels Borbons.

No ens hauríem d’oblidar d’aquests fets, que la història es repeteix i els seus cicles ens han d’ensenyar a estar alerta per no tornar a caure en els mateixos paranys.

En els dos casos ens varen restar llibertats, ara el que hem der fer és mantenir viu el record per sumar les experiències.