dimarts, 18 de febrer del 2014

L'ESPECTACLE MÉS GRAN DEL MON

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
 
Temps era temps quan el circ era una de les poques distracció en èpoques difícils, quan la televisió havia d’arribar o en tot cas només tenia un parell de colors i es veia segons a on.

“Al poble pa i circ”, deien els mals governants. Quan el populatxo feia més badalls que rots, l’arribada del circ al poble era l’esdeveniment de l’any.

Malgrat l’esclat d’alegria que ha dut històricament associat, la realitat interior estava impregnada per la infelicitat que portava una vida dura, pobre, sense comoditats, plena de mancances, gent amb poques oportunitats de cultivar-se, mainada poc instruïda. El nòmada que, com els cargols, duia la petita casa al cim, on poca cosa hi podia encabir.

El pallasso llest i el babau que s’entrebancava amb els seus propis sabatots, treia aigua de la flor de la solapa i reia per fora mentre plorava per dins, l’equilibrista sense xarxa, el trapezista que volava, el malabarista de moviments impossibles, la contorsionista de goma i els animals que seguien les ordres l’amo abans que les lleis posessin en qüestió la seva felicitat i les seves condicions de vida.

Les desgracies es vivien carpa endins, l’espectacle sempre ha de continuar.

Ja fa anys que la imatge del circ ha començat a canviar, va haver un moment que vàrem arribar a pensar que la televisió podia acaba matant-lo, però la realitat ha estat una altra.

Tal com va passar amb aquella cançó que pronosticava que el vídeo mataria a l’estrella de la radio i avui el vídeo és mort mentre la radio viu un moment gloriós.

Aquests dies ho podem comprovant a casa nostre, que mentre la televisió ens cansa mostrant-nos cada dia als mateixos pallassos, el circ de debò es reivindica.

I segurament va ser la mateixa televisió qui va evitar que l’espectacle caigués en l’oblit, amb els meravellosos germans Aragon i els seu famós “¿Como estan ustedes?” i més tard el Circ de Soleil va donar un gir a la imatge pobre i deixada que teníem del mon de la carpa per donar-li el que els mancava: dignitat. Perquè l’esperit artístics l’han tingut sempre, la vocació al llargs dels anys ha estat innegable, la capacitat de sacrifici impressionant.

Aquesta setmana podrem veure que ara, a més, es un espectable net i l’alçada de les arts més lloables.

I Figueres respondrà, no només amb un remarcable mecenatge de moltes i variades empreses, sinó també al carrer, ja que nosaltres, com en molts indrets d’aquest país, de circ hi entenem molt, perquè en veiem cada dia al nostres parlaments i ajuntaments, tot i que del dolent.

Que soni les musica, que la banda, amb seus acordions, saxos, platets i tambors ens ompli l’esperit  a ritme de marxa.

Senyores i senyors, nens i nenes, passin i vegin. Benvinguts a l’espectable més gran del mon.!!

dimarts, 4 de febrer del 2014

NOMÉS FA 75 ANYS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
 
Dimarts passat llegia en aquest setmanari uns magnífics reportatges d’en Marc Testart i la Cristina Vilà sobre els bombardejos a la comarca, a les acaballes de la guerra civil.

No he vist en la premsa diària catalana, ni a les televisions, gaires referències a aquests fets. Potser m’ha passat per alt o potser que, com que encara no és la data oficial de la fi de la guerra, ho tenen pendent.

Però tinc la sensació que no és un tema de conversa habitual al carrer o a les tertúlies.

Aquest any sembla que tot gira al voltant dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons i la pèrdua de les llibertats catalanes de l’època.

Llibres, monogràfics, fins i tot el relat dels fets diaris en emissores de gran audiència, mentre passem per alt que al 1939 ens varen trepitjar, si fa o no fa, com llavors.

Ara fa 75 anys els francesos varen obrir la frontera, i, durant mesos, els camins arbrats del nostre Empordà varen veure passar desenes de milers d’ànimes en pena, a les que el conflicte d’uns quants els va trencat la vida per sempre

Tot passejant per la Vajol, pel coll de la Manrella i tants altres indrets, encara ens sembla sentir la remor de les rues lentes de carros carregats amb les pobres pertinences de persones que deixaven enrere un país i una vida, posseïts per la por, mainada sense infantesa, gent gran i dones de dol, convertides en pare i mare, tots fugint de l’espant sense saber que molts anaven directes a la gola del llop.

Mentrestant aquí es produïen execucions, bombardejos a civils, sirenes i refugis. Invasions i massacres amb els dèbils com objectiu. Genocidi a casa nostra.

Els fets de 1714 ens queden lluny, els hem paït i ens atrevim, fins i tot, a convertir-los en festa nacional, no en queden testimonis.

De les repressions en ple segle XX, en fa quatre dies i les tenim arraconades mentre encara son vives moltes persones com l’Antonio i l’Esperança que poden explicar de primera mà uns esdeveniments pels quals mai ningú no ha demanat perdó i que alguns s’afanyen a “passar full” -com deia Enric Pujol-, mentre molts altres procurem no oblidar-los.

Només fa 75 anys que unes altres tropes ens varen sotmetre per la força, com fa 3 segles, per prendre’ns la llibertat i en conseqüència identitat, llengua i cultura, per acabar, com llavors, a mans dels Borbons.

No ens hauríem d’oblidar d’aquests fets, que la història es repeteix i els seus cicles ens han d’ensenyar a estar alerta per no tornar a caure en els mateixos paranys.

En els dos casos ens varen restar llibertats, ara el que hem der fer és mantenir viu el record per sumar les experiències.