DICTADURA DEMOCRÀTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Conversava, temps enrere, en una d’aquelles sobretaules llargues i agradables, amb una persona força influent dins de l’àmbit cultural català i que té les idees molt clares. Tot analitzant el panorama polític del moment li vaig etzibar que perquè no es posava en política i la seva negativa va ser contundent “Per no haver-me de sotmetre a les directius d’un partit”. Sàvies paraules.

La setmana passada vàrem veure un exemple molt clar en el parlament català, on tres diputats socialistes no han volgut seguir l’estratègia que marcava la direcció del partit, han preferit votar el que els hi dictava la seva consciencia i ara, per exercir la llibertat poden rebre represàlies. Això ens ha de fer reflexionar.

Qui no diu que algun diputat del PP, si el vot fos secret, no s’hagués decidit pel sí o, perquè no, potser algun diputat esquerrar ara té un problema de consciencia.

Ens hem de preguntar si es democràtic que, en política uns, mal anomenats, barons dictin el que la seva moral els mana i obliguin a tota una massa de militants heterogènia, a seguir unes estratègies amb les que alguns no combreguen de forma puntual, tot i estar al mateix bàndol.

I no son els únics, a l’estat espanyol la diferència de criteris dins del PP sobre la Llei de l’avortament i la de l’ensenyament és més que manifesta i no parlem de la relació Duran-Mas, que més que una aliança sembla un matrimoni de conveniència.

És per això que conductes com les de Geli, Elena i Ventura, han de fer obrir els ulls als dirigent dels partits, no només els socialistes, i que entenguin que un polític ha d’escoltar i exercir el seu vot per defensar les seves idees, però en cap cas seguir estrictament un camí marcat pels altres. Això es la llibertat.

Llistes obertes, vots directes, votacions secretes. Hi ha altres alternatives que funcionen arreu i que han estat pensades, suposo, per evitar el que ara està passant.

No podem dependre de polítics que preguin decisions només perquè no sigui dit que estan d’acord amb l’adversari, que busquin el que més els convé perquè el seu partit guanyi i ells s’assegurin un escó. El futur que han de gestionar és el nostre.

Temps enrere podien tenir l’excusa de que sortíem d’un temps fosc i que no en sabien, que la nostra democràcia era jove.

Però ja han passat 35 anys i l’aprenentatge s’ha acabat, i si ara el parlament espanyol rebutja les demandes del català, serà la més gran demostració de que aquest aprenentatge no ha estat gaire profitós.

Que votar lliurement és, com diuen a Omnium Cultural, el més normal, dins d’un país normal.

Dictadura dins la democràcia, quina contradicció.!!!.

REGALS DE REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La diada de Reis és, juntament amb el Tió, el dia més maco de les festes per a la mainada, el dia en que la il·lusió pot més que qualsevol cosa.

L’hora màgica per als nens que, entre lleganyes i badalls, amb els cabells de punta i el pijama sense manegar, corren a comprovar si la carta va arribar a les mans adients, si la lletra va ser prou clara, repassen si s’han portat prou bé per merèixer ser complaguts, si les notes podrien haver estat millors i trenquen el paper de l’embolcall amb nerviosisme, amb un ull posat al regal següent, sempre entre alegries i decepcions, que per molt màgics que siguin, els tres Reis no poden arribar a tot arreu i darrerament encara menys.

I anar a cals avis i els tiets, que els Reis són capriciosos i en lloc de deixar-ho tot allà mateix, es busquen feina i posen una mica aquí i una mica allà.

Mentre els grans, per als que el Tió ja va cagar prou amb un llibre i uns mitjons, ens mirem la canalla recordant temps antics, quan, com ells, no sempre hi havia sota l’arbre el que volíem, però ara, passats els anys, sabem valorar l’esforç d’aquells Mags que, tot i les dificultats sempre varen procurar el millor.

I els mirem amb aquell mig somriure que dona la feina feta i el cor encongit.

Estranya sensació, entre orgull i melangia, mentre ells, aliens a la situació, salten i criden, amb l’agraïment innat que porta la seva innocència.

Moments així ens fa replantejar les coses i fer plans de futur per mirar d’esborrar-hi el carbó i que l’any que neix ens porti el que Reis no han pogut.

Com l’aturat, que vol que li portin aquella feina que cada any li prometen i no li arriba, el malalt que ha demanat guarir-se d’aquella malaltia que el tortura a ell i la seva família, els amenaçats per les hipoteques, perquè la situació canviï i el sostre no deixi d’aixoplugar-los, les maltractades que demanen als Reis que portin cordura i els pobres, cada dia més nombrosos tant d’aquí com d’arreu, que supliquen una oportunitat a la vida.

I també voldríem que els Mags repartissin seny a la vida política, que els defraudadors paguin i pleguin, que els negats obrin els ulls i entrin en raó, que els extremistes entenguin l’altre part i que tots plegats vegin que la seva missió es complaure la majoria i que això només ho poden fer si ens escolten.

Hem de començar a fer la carta ara i l’hem de continuar quan torni la caloreta i les flors s’obrin, quan anem a la platja i quan les fulles tornin a caure i arribi l’hora de tornar a repassar el que, com passa cada any, podria haver estat millor si tots haguéssim fet el que calia.

I mentre, no perdem la il·lusió, com el nen en pijama que espera trobar que a dins aquella caixa allò que porta dotze mesos desitjant.