ARA ÉS L'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No cal parlar més de l’èxit de la Via Catalana, ja han passat dies i no descobrirem res nou. I ara que?.

El govern espanyol no pot mirar a un altre costat, no poden ignorar el clam popular. Se’ls gira feina i no saben com fer content a tothom.

Igual ho tenen els governants catalans, que s’han deixat endur, en alguns casos a contracor, i ara han de donar sortida a promeses que no saben com complir.

Cartes i notetes per munt i per avall, bla, bla, i qui bones paraules passa, temps empeny.

Els polítics ens fan por, però el temor més gran som nosaltres mateixos, acostumats a la submissió i a ajupir-nos, com ho hem fet històricament, incapaços de fer passar la nostra.

Fa segles que cantem a una Catalunya triomfant, que algun dia tornarà a ser rica i plena, però aquest dia no arriba, i que donem cops de falç però només per cultivar la terra.

Fa més de 300 anys que la única cosa que hem fet ha estat plànyer-nos, llepar-nos les ferides i convertir en una festa la data d’una desfeta, insòlit. Això si, molt ufana i molt superba.

Tot això de les senyeres al balcó esta molt be, els fets dels darrers 11 de setembre ens han obert al món, però el que cal ara es posar-nos la pell de l’os i, amb seny i pau, -que d’això ens en sobra- i dir-los que es deixin de bajanades, que si al 2014 o al 2016, que si eleccions, que si referèndum, plebiscit o consulta. Que en facin una pregunta clara i no triguin.

Hem d’aprofitar el moment més favorable dels darrers segles, i posar-hi pebrots. Ara si és l’hora, segadors.

Es cert que no tots els que ens vàrem donar la ma som independentistes i que molta gent no hi va voler participar, tant se val, en unes eleccions també hi ha un gran percentatge de gent que no va a votar i no es parla de “absentisme silenciós”. Ningú de dretes o d’esquerres, independentista o espanyolista, ha de tenir por a una pregunta i encara menys d’acceptar el resultar de la resposta.

La vida ens obliga a prendre camins i en el nostre cas, hem pres una via groga que demana a crits el dret a decidir i no es farà res que no vulgui la majoria, és la democràcia i com diu el títol d’aquesta columna “Això ho sap tothom”, mal que a alguns els pesi.

Ara no maregem la perdiu, ni deixem passar el temps per trobar-nos d’aquí a uns anys llegint el “Victus II” pel que podria haver estat i no va ser.

Ara és l’hora d’estar alerta i amb les eines ben esmolades, abans que vingui un altre Juny, que ja no trenquem cadenes, ara quan convé, les fem.

RETROBAR-NOS A L'ACÚSTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Dissabte al vespre era impossible fer dues passes sense ensopegar amb algú, creuar la plaça de l’Ajuntament tota una aventura, arribar al carrer Peralada missió complicada, estretor, algunes fortors que feien arronsar el nas, ull amb la cartera i el mòbil que sempre hi han aprofitats, cotxets de mainada que no s’entenia que hi feien enmig de la maror a aquelles hores, rius de gent envaïen la ciutat, estirar el coll per veure on serà la resta de la colla, tant se val, ja ens trobarem al cap del carrer.

Semblava com si tothom fos allà, gent gran amb les seves millor gales, mainada que aprofita aquest vespre de calor per fer la seva primera sortida nocturna sota la mirada amagada d’uns pares angoixats i a tal hora a lloc... no val !!, una mica més, que ens ho estem passant molt be!!. Divina adolescència.

I els demés gaudint, badant i encallats, els Catarres suposem que eren allà però de cap angle es podien albirar, les nenes col·lapsaven la capdavantera del escenari, els Brams només els veiem de lluny, el chill-out de la Rambla potser mal aprofitat, les terrasses dels bars a petar, cap cadira lliure i el que en tenia una, dubtaba si demanar-ne traspàs.

Els tastets de la Plaça Catalunya es menjaven a terminis, quan havies fet la cua pel segon, ja havies paït el primer.

Quin goig d’ambient, quin bategar de ciutat, aquest cap de setmana que ningú digui que Figueres era morta. Vivia i sonava com mai.

Un amic em deia que es podria guardar alguna cosa per la resta de l’any, també es veritat.

Era com si tothom tingués una cita, fins i tot els emigrants, aquells que han marxat fora, els que fa anys que no veus.

Un fenomen curiós, que no sé si em passa només a mi, és que, tant a la Acústica com al primer de Maig, en mig del bullici sempre trobo gent que durant l’any no veig, fins i tot gent que fa temps que penso: Que deu ser d’ells?, que no coincideixo des que, de nens, érem nosaltres el que també anàvem a les nostres primeres festes, com les del carrer Peralada i ens divertíem descobrint la nit. Es com si les nostres vides, que han agafat camins dispars, només acabin convergent en aquests dies i, com per art d’acústica, creuem la mirada, posem cara de sorpresos, pensem com ha canviat, dibuixem un somriure, un pujat de ceies, un cop de cap enrere i fins l’any vinent, que el destí ens tornarà a fer-nos reviure records d’infantesa, amb musica de fons.