PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
Reconec que em va fer il·lusió veure la noticia de que,
al Juliol i l’Agost, posaven un tren especial, a baix preu, entre Figueres i
Port-Bou, per promocionar el turisme de la zona nord de la Costa Brava i de
passada, poder anar a la platja.
Això m’ha dut a records d’infantesa, quan els diumenges
d’estiu, com tantes famílies, tant punt el sol es feia present, amb els pares
primer i amb els amics anys més tard, fèiem cap a l’estació per esperar el
tren, travessar un parell de túnels al ritme del màgic metrònom de les
travesses i plantar-nos en pocs minuts a Garbet on creuàvem la carretera,
baixàvem la costeruda pendent fins a la incomoda i meravellosa platja, on
dormen els meu records i allà, entre pedres que feien difícil mantenir
l’equilibri, una vora que et colgava en pocs metres i una aigua tant neta com
freda, ens trobàvem amb altres famílies i companys de classe. Abans de dinar,
de nou pujada, travessar les vies davant el túnel, sense mesures de seguretat, una
taronjada pel menuts o una cervesa pels grans, tretes d’un cubell de glaçons i
cap a casa on esperava l’ “ensaladilla” i la migdiada.
Potser el fet de ser fill i net de ferroviari m’omple de
romanticisme i em torna la melangia d’una vida plena de desenes de milers de
kilòmetres sobre els camins de ferro i malgrat que l’alta velocitat és especial
i molt còmoda, recordo de bon grat aquells trens que es desplaçaven com cucs
mandrosos, amb vagons plens de gent desconeguda, potser amagada o fugint dels
temps difícils, de maletes plenes d’il·lusions, paisatges que passaven ràpids, de
silencis i mirades vergonyoses.
Però el cotxe i el nous temps ens varen fer perdre la
paciència en l’espera pels retards per assumir la de les retencions viaries,
cosa que ara algun romàntic dels rails amb bon criteri ara vol recuperar.
No obstant això, m’ha semblat entendre que aquest tren
de la platja no s’atura a Garbet, una llàstima, potser l’únic abaixador que et
convida a gaudir d’una de les poques platges semi verges de la Costa Brava,
però ens queda Llançà, tot i que el poble i la platja cau lluny, Colera, que en
Francesc Cruanyes ja va descriure molt be en el seu darrer articlot i Port-Bou,
el poble que mai perdrà la seva essència ferroviària i fronterera que el fa
especial.
L’altre parany del pla són els horaris, només es pot
anar o venir a mig matí tornar a mitja tarda, cosa que ens obliga a passar el
dia sencer i sacrificar l’ensaladilla i la migdiada.
Tot és millorable, fins i tot la pobre publicitat de
l’esdeveniment, però com qualsevol iniciativa que convidi a minvar la
pol·lució, preservar i gaudir de la natura per descobrir pobles i indrets
encisadors, s’ha de donar com a benvinguda.
Anem a la platja, amb el “Xucutxu” del tren
