RIVALITATS NO GAIRE ESPORTIVES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Això de les rivalitats en l’esport i més concretament en el món del futbol té molts aspectes que no acabo d’entendre, tot i que potser no sóc la persona més indicada per parlar-ne ja que la meva actitud està molt allunyada del fanatisme i malgrat que m’alegro quan el Barça guanya, no deixo de sopar si perd, es cert que prefereixo que l’equip rival sempre perdi, ja que, al tenir objectius comuns, la seva inestabilitat sempre en beneficiarà, però que si guanya vull suposar que ho ha merescut, bona nit i demà serà un altre dia.

I sobre tot, entenc que cadascú pugui simpatitzar amb l’equip que més li sembli sense tenir la obligació de respectar nacionalitats ni llengües. Conec un noi senegalès, nouvingut, que es merengue fins a la medul·la o un suec que viu i treballa al país nòrdic però que dorm amb el pijama blaugrana, i que ens han d’explicar als unionistes, que el nostre president, fan indiscutible del club, es nascut i criat a Castella-Lleó.

Ja prou es cuiden els periodistes i alguns directius a fer-nos creure la bestiesa de que en ple segle XXI els equips de futbol han de representar exercits i que els partits són batalles polítiques entre pobles, com si el Macià estès a llotja i en Companys a la banqueta del Camp Nou o que en Franco presidís la “casa blanca” amb en Primo de Rivera de director esportiu.

Com he dit, entenc que es vulgui veure el rival tocat si es lluita per una mateixa competició i les forces estan igualades, significarà un problema menys, però això no deixa de demostrar por i manca de seguretat.

El que, en cap cas, en semblen acceptables son uns “tuits” que he llegit aquest cap de setmana de presumptes seguidors de la Unió manifestant la seva alegria per la derrota del Girona i el fet que no hagi pogut pujar a primera divisió.

Deuen ser gent que manifesten la seva ràbia perquè encara no han paït aquella promoció fallida front el Cadis que ens va abocar al pou del que ara tot just estem sortint i ja no se’n recorden de que molts gironins varen pujar a Vilatenim per animar els unionistes a les històriques eliminatòries de la Copa del Rei.

En aquest cas, la competició no era al nostre abast, estan en una altra orbita, no són competència directe.

Es de covards manifestar alegria pel que no han pogut aconseguir els altres, això sol passar quan menja l’enveja i no hi ha res per oferir, però aquest no és el cas, ja que tots podem estar ben contents amb els actuals èxits de la UEF.

Haig de pensar que són una minoria ja que si realment fos el sentit general encara quedaria més desencisat de tot plegat i entendria que això cada cop s’assembla menys a un esport.

OPERACIÓ BANYADOR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa dies que, quan el sol fa el primer badall, els carrers de les urbanitzacions i vies secundàries de la comarca s’omplen de gent que, a trenc d’alba, salten del llit i es posen a córrer o a pedalar.

Des de que els núvols han començat a trencar-se i la caloreta del migdia es manifesta, els gimnasos van de gom a gom i hi ha cua per la maquineta el·líptica.

Ara que la gent ha començat a olorar que aviat caldrà anar més destapat, als vespres, quan el sol s’amaga rere la carena, les colles de caminants fan camí a bon ritme.

I és que la platja i la piscina pública son l’aparador on tot s’ensenya i els miralls de casa els seus aliats, per això tothom vol afanyar-se a semblar més fort, més prim i més jove. És l’anomenada “Operació banyador o bikini”.

Ara és l’hora de voler cremar els excessos del Nadal, de la Mona de Pasqua, dels estofats d’hivern, dels calçots i les migdiades vora el foc.

Il·lusos, pensen que amb quatre setmanes d’exercici faran penitencia, com si fossin uns quants parenostres imposats per purgar els pecats confessats.

Fins i tot alguns dels que tenen la sort de treballar i, a més a més, fer vacances a l’estiu manifesten que ho aprofitaran per fer l’esport que no fan la resta de l’any, com si fos un medicament miraculós o una teràpia acumulativa.

Amb això l’únic que netejaran serà la consciència o el sentit de culpabilitat, i s’enganyen si pensen que les tapes que endraparan els vespres a la fresca o que la sangria i la cervesa que refrescarà la seves goles assedegades, entraran i sortiran del cos sense efectes secundaris.

Els que poden anar amb el cap ben alt són els que tot l’hivern, quan la lluna encara vigila la nit i la gebrada és present, surten de l’escalfor de les mantes, es posen mil capes de roba i surten a fer exercici, els que durant tot l’any aprofiten l’hora de dinar per saltar-se la migdiada i anar a fer uns kilòmetres o els que als vespres, quan a cap hora és fosc, es calcen les esportives i suen malgrat les baixes temperatures. A tots ells el meu reconeixement.

Però ben mirat, no és cap mal ser un EPE (Esportista Primaverenc Esporàdic) val més això que res; la seva presència, com la dels mosquits o les sargantanes, ens ve a dir que la calor és a prop, que els dies es fan llargs, que aviat l’aigua ens amararà la pell i el sol la torrarà, com el pa que, a ben segur, no deixarem de menjar, untat d’allioli, quan fem les barbacoes d’estiu, sense pensar que l’endemà potser ens haurem de mostrar públicament en banyador.