ESPELMES I CIRIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Dissabte al vespre es va fer una encesa d’espelmes a la plaça Catalunya que configuraven una estelada. Molt maco, se l’hi ha de reconèixer una bellesa plàstica enlluernadora. No sé si això ha de servir per res o haurà fet algun efecte, tenint en compte que no hi havia gaire públic.

Amb prou feines havíem sentit a parlar d’un acte similar a Girona i pels problemes que havien tingut pel lloc on s’havien d’ubicar.

Tampoc és que tinguéssim massa coneixença de l’acte que es va celebrar a mitja tarda a la Rambla per la hispanitat de Catalunya, on encara menys gent va fer publica la seva reivindicació espanyolista.

Han de ser els periodistes i els que fem quatre ratlles als mitjans, els que ara en fem ressò, en diferit, d’uns actes que de ser més publicitats haguessin aplegat més concurrència.

Es veu, pel que fa les espelmes, que era una prova pilot de cares a un acte futur i els espanyolistes, suposo, una presa de contacte o una contra programació.

Sigui com sigui, amb aquesta manca de publicitat, buscada o no, varen aconseguir que els malfactors que sempre solen afegir-se, amb més intenció d’esbudellar que de reivindicar, estiguessin per altres coses i es pogués respectar la puresa d’uns actes que, pel que hem sabut, es varen dur a terme amb total normalitat.

Quatre gats, és cert; els responsables, els organitzadors, els polítics locals, cadascú mullant-se amb les seves conviccions, com ha de ser i els que, tot tastant els bunyols de Sant Josep, badàvem a prop.

Pocs, però ben avinguts, respectats, fins i tot per calamarsades i ventades.

Que d’això es tracta, de que tothom pugui opinar amb llibertat i ordre, sense aparadors trencats, ni caixers siliconats.

I que quan arribi el dia, ens deixin dir la nostra, per alegria d’uns i desencís d’altres, però que siguem només nosaltres els que decidim el lloc on volem estar i que els demés ens ho respectin.

Haurem de tornar a encendre espelmes, més aviat ciris, per demanar que així sigui.

PAISATGE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És diumenge al matí, el sol s’ha llevat i malgrat la fred, el dia és clar i demana aprofitar-lo, l’escalfor del llit és el dimoni que s’alia amb la mandra i fa recular les bones intencions, però perd la partida.

Una excursió sense programar pot ser la formula de sentir-se viu, de veure els problemes passar, obrir la ment i, sobre tot, la gana, L’Empordà és un catàleg de paisatges, olors, colors i formes, on escollir el nostre moment de felicitat.

Pocs kilòmetres i arribem a Garriguella, allà enfilem fins a Vilamaniscle on hem de deixar l’asfalt, el camí no és propici per qualsevol vehicle i es fa dur, però s’ho val. Una estona de salts i xarboteig i arribem a la conclusió de que la drecera és massa feixuga, a vegades 4 x 4 no fan setze i és millor no malmenar els ni els vehicles, ni els camins; malgrat la temperatura, una caminada ens farà be.

Continuar a peu fins el destí, el vent és fluix però talla, entra de cares i t’omple els pulmons; els turmells pateixen, el cor batega amb marxa llarga.

Estem al Puig dels Esquers i només ens cal aixecar el cap i girar 360º graus per gaudir de l’espectacle: Rabós, Espolla, Colera, Llança...; mar blava i terra de pegats de verds diferents, paisatge bucòlic als nostres peus.

Malgrat la temperatura la sang s’escalfa, és l’orgull d’haver nascut aquí, on els campanars és parlen, la plana s’amaga sota la muntanya, la mar balla amb les roques.

Podria ser a algun altre lloc, el camí ens podria haver dut més cap aquí o més cap allà, tant se val; Google Earth en directe i sense endollar.

Deixem el camí, tornem cap a casa amb marxa fina i planera, saludem els poblets que fa una estona eren punts diminuts i ens acostem a la capital.

Canvi de xip, ara toca carreteres plenes de cotxes, meuques a les rotondes, una macro-presó, línies d’alta tensió, trens d’alta velocitat amb ponts impossibles i la carena ennegrida que ens recorda temps de calor, foc i angoixa.

Tornem a la realitat, toquem de peus a un altre tipus de terra, menys agradable, més dura, ingrata al caminar.

Una parella d’adolescents enamorats es petoneja d’amagat en un banc de la Rambla, encara hi ha esperança.

Ens espera l’escalfor de la llar, quatre calçots amb unes xuixes, li posarem una flaona de postres, un xarrup de moscatell i una migdiada de records en forma de Power Point.

Cal poca cosa per acostar-se a la felicitat.