PLORS PEL FUM

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa molts anys, davant d’un incendi semblant, servidor va abocar en un paper un sentiment. Quatre ratlles que varen caure en les mans generoses d’un editor que va decidir donar-li més importància de la que tenia i buscava, convertint-se en la primera col·laboració en aquest setmanari.

Durant aquests anys s’ha intentat variar en continguts i no repetir temes, però la situació gira volta, amb fets idèntics, amb gravetat semblant, la impotència torna a escalfar la sang i malgrat que els anys et fan la pell més gruixuda i malgrat que posen distancia davant les gravetats, els sentiments no canvien i donen per tornar a omplir quartilles, ara ja pagines de text, pel fet de sentir-te babau de veure com et traeix qui tant estimes.

El vent tant nostre, que ens esperona, ens caracteritza, ens omple l’esperit, ens avoca als actes més gallards, que a molts ens dona plaer i ens reconforta, és el mateix vent que ara mateix ens dona l’esquena, que no calla quan ho hauria de fer, que s’alia amb les guspires i que torna negre el verd país que el dur com abanderat.

Sense oblidar l’angoixa per la seguretat de les persones, els danys materials a les cases, la feina dels professionals i voluntaris, el caos en mobilitat i la cendra que, fina ella, filtra per les finestres i arrebossa els carrers.

Els avis diuen que abans la Tramuntana no bufava a l’estiu, que les ventades eren cosa de la fred i que duraven quinze dies quan les fulles corrien per terra.

Amb la calenta terra seca, el vent brau i, qui sap si amb l’ajut d’algun eixelebrat, els elements no ens tornen l’amor que els hi processem fent que la pudor de fum ens ompli els narius i el sol s’amagui quan hauria de lluir, com si ell també preferís no veure el desastre.

Els sentiments de ràbia i l’angoixa es barallen amb un vent estimat i maleit a parts iguals, que bufa quan no toca i que ens fa plorar els ulls pel fum i el cor per la pena.

DIUMENGES OBERT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els que comencem a tenir una edat recordem l’activitat social dels diumenges a Figueres de fa unes dècades, tot i les botigues tancades.

Al migdia s’omplia de gent que, havent comprat el diari, no es resistia a fer uns vols Rambla amunt i avall per veure qui feia al cap més gros, fer el vermut al bars dels voltants i cap a casa falta gent, però abans una parada a comprar el pollastre rostit i les trumfes fregides.

I a la tarda a fer un cinema en alguna de les sales que, ubicades vora el carrer Sant Pau no calia agafar l’auto per anar-hi i en acabat un billar o una copa i pels més grans ballaruga, tertúlia o partida a alguna de les societats culturals també cèntriques per acabar endrapant un frankfurt i ja teníem el diumenge coll avall.

Però el temps i sobre tot la descentralització han fet que Figueres gasti tots els cartutxos els dissabtes i hagi perdut pistonada els diumenges, mostrant una imatge buida i trista, lluny d’aquell bulliment de temps pretèrits.

Ara ens han declarat ciutat turística i això ens dona el dret, o la obligació, de que el comerços obrin els diumenges i, potser, tornar a la ciutat l’activitat perduda amb els anys.

En aquesta situació de crisi amb metàstasi on abunden els “packs”, els 3 per 2 i les ofertes a rebentar, tota possibilitat de fer negoci pot semblar benvinguda.

A primer cop d’ull sembla que, com sempre, les grans cadenes, que tenen flexibilitat de personal i convenis especials, podran ajustar els seus torns d’horaris i festes sense massa problemes, però el petit comerciant, el que amb prou feines pot mantenir un parell d’empleats haurà de fer mans i mànigues i al capdavall acabaran amb els mateixos fent més hores i l’amo sacrificant el dia de festa per muntar guàrdia a la espera de que aquest dia li arregli el compte de resultats.

El temps ens dirà si la mesura és bona, però d’entrada sembla que a la importància internacional dels nostres museus els hi cal una oferta paral·lela perquè Figueres torni a tenir diumenges de festa i els restaurants es vegin amb els menjadors omplerts.

La incògnita ve si s’allarga la norma i a la tardor, quan els turistes hagin tornat a llurs països i els carrers estiguin mullats, si els calaixos tornaran a quedar eixuts.