PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
Potser en algun moment algú va
creure que havia inventat el foc, que els humans, fregant dues pedres o dos
pals vàrem fer el descobriment més gran de la humitat, però en realitat ha estat
sempre aquí, a dins i a fora de la terra, la única cosa que vàrem fer va ser
aprendre a utilitzar-lo, a gaudir-ne, a témer-lo i a provocar-lo
Com quan per accident o per negligència
humana, s’alia amb els vents enfurismats de terra nostra, per calcinar paratges
de forma implacable que ni l’aigua aconsegueix enxiquir i redueix els nostres
boscos a calius negres de llenya fumejant i mortalitat ecològica.
El foc mal anomenat purificador que
les religions utilitzaren per abocar-hi heretges, bruixes i enemics mal vistos.
També es el que ens regenera, ens
crema la pell i ens escalfa la sang.
El foc de la mirada penetrant, el
foc que en casos de indignació ens surt pels queixals, el d’encenalls econòmics
que ens varen vendre, del que hem intentat fugir, per caure a les brases.
Els focs artificials, testimonis de
fi de festes, celebracions, títols i comiats, que esclaten al cel, quan el Sol
dorm, provocant admiració al dibuixar formes i colors impossibles.
El que torra el pa, el que crema
dels xuies, el que cuina les botifarres els dies de barbacoes estiuenques.
El que composa el ritme musical en
petar les teies a les llars de foc els dies de fred i vidres glaçats.
El que pintat amb ulls i somriure
anomenem Astre Rei simbolitza el sentit positiu, el dogma, la llum, la vida,
adorat molt abans de que els homes creguessin en els Deus amb formes humanes.
El foc de l’Infern, el cau del
diable, on el mal es refugia i a on estarien condemnats eternament els esgarriats
d’àmbits tant diversos com assassins, lladres, mals polítics, banquers i
delinqüents en general, on potser la vida eterna, si n’hi ha, els cremarà per
sempre.
Sant Joan, el Baptista, va
utilitzar l’aigua per lluitar contra el foc interior, el del pecat original, el
mateix foc que ara, en el seu nom i en el seu dia en fem celebració amb coca i
cava
La màgia de les flames, que ballant
al ritme vital creen rotllanes des de temps ancestrals a les tribus mes recòndites,
hipnotitzant-nos amb els seus moviments, com un cinema de colors vius i càlids
i que ara simbolitzem amb les nostre fogueres de Sant Joan i Sant Pere, on hi aboquem
trastos, però també les nostres cabòries, els dies d’exàmens, els amors frustrats,
les factures per cobrar, les penes i penúries, que no son poques, i on volem
espantar els mals per fer que el foc sigui de veritat purificador i incineri els
mals moments per tornar-nos la vida, que ens va venir de l’aigua, transcorre
sota el foc i que acabarà irremeiablement en cendra.
