SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A casa nostre, a ben segur que degut a la influencia fronterera, al turisme i als estrangers que ens visiten cada cap de setmana, molta gent tenen la sort de ser poliglotes, tot i que en la majoria dels casos “d’estar per casa”, sense massa formació i molt autodidactes. Com els avis que tant gràficament cantava Lluís Llach a Verges 50.

Vistes les experiències viscudes en altres països, és evident que ens esforcem més que ningú per mostrar la nostra hospitalitat i les nostres ganes d’agradar mitjançant l’idioma. Potser per això som tant apreciats turísticament.

Des de la ignorància filològica de les diferents llengües, aquests coneixements mínims ens fan comparar la curiositat d’algunes expressions, que donen per fer aquest article, més proper a la broma i a la distensió, -molt necessàries en els temps que vivim-, i que en cap cas vol acostar-se un tractat de llengua.

Els catalans, tal com ens varen ensenyar de petits, deixem anar, molt educadament, un “Si us Plau” si ens cal alguna cosa. La expressió sembla demanar quelcom si l’altre persona ho vol, només si no li suposa un esforç, si li ve de gust, “si li plau”,  i sense esperar res a canvi.

Cosa semblant passaria amb el francès “S’il vous plaît”, que mal traduït vindria a dir el mateix, sempre posant per endavant el condicional “si”, apel·lant a la bona voluntat.

Els mots en anglès “Please” o en alemany “Bitte”, també donen la sensació sonora de prec, d’imploració, de suplica.

Fins i tot el mes inusuals com el llatí “Placet” o l’esperanto “Bonvolu” sembla que vagin pel mateix camí.

En canvi en espanyol la cosa canvia, el “Por favor”, dona a entendre que no es demana per res, que és crea una obligació vinculada, que si es complau la petició tindrà retorn si mai es necessita, perquè es “a canvi d’un favor” futur. Es un deute i algun dia s’haurà de tornar, si ens requereixen.

Aquesta deserció, segurament tant errada, com inútil i absurda, potser és la raó del perquè quan els nostres governants sol·liciten alguna cosa a Madrid, sempre és “por favor” i ens acaben demanant alguna cosa a canvi i que quan son ells els que ho fan, foten ma al traductor, ens etziben un cordial “si us plau” i ho acabem fent, no tant perquè ens plagui, sinó perquè no tenim més remei.

Això si, els bons desitjos són més evidents a les Espanyes, ja que on diem “Bon dia” en singular i unitari, ells deixant anar els “Buenos días” plural i infinit.

EMPORDONESES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Aquest dijous, coincidint amb el dia de la dona treballadora, es presenta a la galeria Dolors Ventós de Figueres, la III exposició 0de “Empordoneses”, un col·lectiu de dones artistes, on, des de fa un parell d’edicions, també hi col·laboren homes, aquest any amb el títol “Planta-li cara”.

Quan vaig rebre la proposta de la sempre activa Dolors Roig per fer-hi una petita aportació, vaig aprofundir en la idiosincràsia d’un col·lectiu que desconeixia.

Tot i que s’auto-cataloguen con a “col·lectiva multidisciplinar” em vaig preguntar com podia quadrar un home que escriu, enmig d’un grup de dones artistes plàstiques; però alguns detalls, apart de l’entusiasme i la força que desprenen, em varen fer entendre el perquè de tot plegat.

Com a percepció totalment personal vaig veure les “Empordoneses” com a dones que no només mostren les seves innegables capacitats artístiques, sinó que, a més, reivindiquen, potser inconscientment, una “desigualtat” assumida i normalitzada.

Després de dècades de repressió on la dona, exceptuant casos aïllats, només podia exercir les tasques homologades pels homes, la democràcia va dur la reivindicació per la igualtat, el dret a que, essent homes o dones, tots tinguéssim el mateix reconeixement, el mateix sou, les mateixes oportunitats.

Avui semblaria que aquesta etapa està  superada, tot i que encara alguns casos ens transporten al passat, hem de reconèixer que les noves generacions han assolit un punt de vista ben diferent i ara és hora de tornar a reivindicar, però aquest cop una “desigualtat” ben entesa.

El fet diferencial de ser dona, de tenir un físic i un concepte vital diferent i pel qual no cal demanar disculpes, sinó poder tenir el dret a assolir les seves metes lliurement, idèntiques a la de qualsevol esser humà, sense que cap home els hi hagi de concedir per una obligació normativa, sense condescendència, sense haver de complir unes quotes obligatòries, sense haver de fer el sobre esforç d’assemblar-se a ningú.

I elles malgrat tot, com ara, si cal ens demanen col·laboració amb tota normalitat, donant-nos, un cop més, una lliçó madura, al contrari del que varen rebre durant dècades.