QUE EM PASSA DOCTOR?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No n’hi ha prou amb empreses que fan fallida, que també  les administracions i els ajuntaments estan a la vora de l’abisme econòmic, amb acomiadaments, expedients de regulació i retallades, com si d’empreses mortals es tractessin.

No és cap secret que, apart de la situació que afecta tothom, aquestes administracions han estat manades amb criteris més polítics que econòmics, que el poder és molt llaminer, obre portes, és embrió de futurs contactes i quan més s’allargui millor, així que val més donar al populatxo tot el que demani, que si estem contents potser els tornarem a escollir i, si no, el que vingui tot darrera ja s’ho farà, que al cap i a la fi, estan de passada, de responsabilitats les justes i tal dia farà un any.

I quan la mamella ha deixat de rajar, veuen que la caixa està buida, les previsions han estat oblidades, les despeses adquirides impagables i els que hem d’equilibrar el balanç som nosaltres i els col·lectius que d’ells depenen.

Ara els hi toca el rebre als mestres i als metges, uns col·lectius vitals i extraordinàriament necessaris, plens de gent servicial i vocacional, que són els que més omplen d’agraïments les cartes al director de qualsevol diari.

Pel que fa al problema sanitari no podem mirar a un altre costat, la culpa no és només de la crisi o de l’administració, en aquest cas tots hauríem d’ajupir el cap i assumir la nostra part de responsabilitat.

Hi ha constància de gent que va diàriament al metge per qualsevol dolença, per petita que sigui i que omple les sales d’espera.

Molts no volem seguir el conducte reglamentari i esperar el temps que prudentment calgui i, ni que sigui per una mala digestió, un mal de canell o un refredat de llit i manta, col·lapsem urgències pensant que demà serà massa tard.

Es molt difícil mantenir el nivell d’un sistema públic sanitari tant avançat com el nostre, on tothom té dret a l’assistència, encara que no treballi, ni cotitzi, o fins i tot en alguns casos, ni tant sols resideixi realment aquí.

I, per arreglar-ho, no se’ls acudeix cap més remei que retallar els sous als metges, els horaris, els serveis i que surti la mateixa feina en menys temps i per menys cèntims,.

Al final es farà realitat aquell vell acudit en que una persona deia que sempre que anava a la seguretat social per qualsevol consulta en sortia amb un refredat pel corrent d’aire, provocat per les vegades i la velocitat en que s’obria i es tancava la porta i els metges s’acabaran convertint en nous doctors Caparrós, com l’inoblidable Capri, i a la pregunta de que “Què em passa doctor?” sempre els hi receptaran la mateixa píndola i paciència.

No tinguem la pell tant fina i acceptem la co-participació proposada per algun sector, ni que sigui simbòlica, cosa que no servirà per recaptar, si no per netejar les sales d’espera d’aprensius reconeguts que fan que els malalts de veritat pateixin més del compte.

Amb la salut no s’hi juga.