ELS CASTELLERS DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

S’aixequen castells a l’Empordà, una visió emocionant, sorprenent, força desconeguda i molts cops incompresa, però que porta en el seu significat, més enllà de l’esforç físic, l’essència de la pròpia vida.

Els més dèbils, el més grans, els menys traçuts fan pinya, aguanten, recolzen, sacrifiquen el seu protagonisme, ajuden fins on poden, aporten.

Els més forts amb la faixa cenyida, els braços units, el coll de la camisa entre les dents aferrades assenten els primers pisos, els que aguanten l’estructura.

D’ells depèn, en gran part, l’èxit de l’operació, tot és força, crits, intensitat i concentració.

Quan més amunt, més joves, menys forts però més valents, els peus a les espatlles dels forts, es saben segurs, han d’anar coordinats, no perdéssim la concentració, escolten al cap de colla, ell en sap més que ningú, ha de transmetre la seva experiència, la seva saviesa.

El públic emmudeix, en la pinya es barregen colors de camises per l’ajuda de les colles presents, no hi ha enveja de l’èxit aliè.

Toca la gralla, la musica encén l’esperit i amunt la canalla, els que s’han d’arriscar, els que potser algun dia seran els “baixos”, els que aprenen amb l’exemple dels grans, els que els toca pujar més alt i aixecar el braç, fent l’aleta, com si volguessin volar, la coronació d’una feina d’equip, l’esforç de tots per la glòria d’un marrec amb casc, que mira seriosament al front i arranca els aplaudiments de la plaça.

I després a descarregar, que la feina no esta acabada, no s’ha de perdre la sang freda, s’ha de tornar a la posició original i que ningú prengui mal.

Abraces, rialles i felicitacions i si es fa llenya, amunt els cors, s’analitza en que s’ha fallat i s’hi torna.

Això és la vida, no només de la colla Castellera de Figueres, després de 15 anys, sinó en si mateixa, el que tot hauríem de tenir clar, els valors essencials.

La majoria que coadjuvin, els veïns que ens aportin experiències, els experts que ens guiïn i que els més forts i saberuts ajudin i ensenyin als més joves a coronar els objectius.

Valor, tenacitat, amistat, cooperació, constància, paciència, patiment.

Com una exposició vital, com el Power Point de la convivència.

QUE EM PASSA DOCTOR?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No n’hi ha prou amb empreses que fan fallida, que també  les administracions i els ajuntaments estan a la vora de l’abisme econòmic, amb acomiadaments, expedients de regulació i retallades, com si d’empreses mortals es tractessin.

No és cap secret que, apart de la situació que afecta tothom, aquestes administracions han estat manades amb criteris més polítics que econòmics, que el poder és molt llaminer, obre portes, és embrió de futurs contactes i quan més s’allargui millor, així que val més donar al populatxo tot el que demani, que si estem contents potser els tornarem a escollir i, si no, el que vingui tot darrera ja s’ho farà, que al cap i a la fi, estan de passada, de responsabilitats les justes i tal dia farà un any.

I quan la mamella ha deixat de rajar, veuen que la caixa està buida, les previsions han estat oblidades, les despeses adquirides impagables i els que hem d’equilibrar el balanç som nosaltres i els col·lectius que d’ells depenen.

Ara els hi toca el rebre als mestres i als metges, uns col·lectius vitals i extraordinàriament necessaris, plens de gent servicial i vocacional, que són els que més omplen d’agraïments les cartes al director de qualsevol diari.

Pel que fa al problema sanitari no podem mirar a un altre costat, la culpa no és només de la crisi o de l’administració, en aquest cas tots hauríem d’ajupir el cap i assumir la nostra part de responsabilitat.

Hi ha constància de gent que va diàriament al metge per qualsevol dolença, per petita que sigui i que omple les sales d’espera.

Molts no volem seguir el conducte reglamentari i esperar el temps que prudentment calgui i, ni que sigui per una mala digestió, un mal de canell o un refredat de llit i manta, col·lapsem urgències pensant que demà serà massa tard.

Es molt difícil mantenir el nivell d’un sistema públic sanitari tant avançat com el nostre, on tothom té dret a l’assistència, encara que no treballi, ni cotitzi, o fins i tot en alguns casos, ni tant sols resideixi realment aquí.

I, per arreglar-ho, no se’ls acudeix cap més remei que retallar els sous als metges, els horaris, els serveis i que surti la mateixa feina en menys temps i per menys cèntims,.

Al final es farà realitat aquell vell acudit en que una persona deia que sempre que anava a la seguretat social per qualsevol consulta en sortia amb un refredat pel corrent d’aire, provocat per les vegades i la velocitat en que s’obria i es tancava la porta i els metges s’acabaran convertint en nous doctors Caparrós, com l’inoblidable Capri, i a la pregunta de que “Què em passa doctor?” sempre els hi receptaran la mateixa píndola i paciència.

No tinguem la pell tant fina i acceptem la co-participació proposada per algun sector, ni que sigui simbòlica, cosa que no servirà per recaptar, si no per netejar les sales d’espera d’aprensius reconeguts que fan que els malalts de veritat pateixin més del compte.

Amb la salut no s’hi juga.