dimarts, 28 de juny del 2011

EXÀMENS A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Un informe recent parla de que, un de cada quatre alumnes de primària no arriba el nivell exigible, que gairebé un 25% dels estudiants de secundària en escoles publiques no donen la talla. Un percentatge que, segons deien, havia crescut en els darrers anys degut a la crisi econòmica i no era broma.
Darrerament sembla que la crisi hagi de ser la culpable dels tots els mals. Influeix en que les gallines ponguin menys ous, que plogui més o que un equip de futbol la vegi quadrada.
La explicació era que, amb la bonança econòmica, sobre tot en la construcció, molts estudiants mediocres varen decidir desar els llibres i posar-se a pencar per guanyar quatre calerons amb la falsa expectativa de que el dia de demà es farien d’or amb la seva constructora pròpia.
Aquest col·lectiu de joves han quedat, de moment, sense aquesta opció i no els queda altre que continuar amb els estudis i al no estar gaire disposats escarrassar-s’hi, fa augmentar el percentatge de fracàs. Vet aquí.
La formació, en qualsevol cas, te una importància indubtable, però avui dia sembla que s’està duent a límits exagerats. Ja no n’hi ha prou amb una formació adient o una experiència contrastada, fins i tot sembla que amb una carrera universitària no ni hagi prou, millor si son dues, i a més s’han de guarnir amb “post-graus” i “màsters” i amb cura de quina universitat ho ha expedit, que aquí també hi ha diferencies. Sembla que esser només llicenciat ja no es gran cosa.
Tot plegat per seguir engrossint llistes d’atur, cobrar sous més que justos, fer les mateixes feines amb noves descripcions, i haver d’importar ma d’obra per les feines de base.
El mon gira i nosaltres amb ell i ara toca que tota la mainada ha de clavar colzes per no perdre el tren que l’ha de dur al futur, per estar a la “pole” en el moment de la sortida, que al calaix del triomfadors hi cap poca gent.
I aquesta exigència, aquesta pressió, es materialitza justament ara davant exàmens finals, selectivitats, notes de tall, assignatures penjades i futurs incerts.
S’acaba el mes, el curs, ha passat Sant Joan, avui revetlla de Sant Pere, hem d’abocar les cabòries a una foguera imaginaria i veure-les venir, comença l’estiu i, millor o pitjor, tota cuca viu.

dijous, 16 de juny del 2011

LA INTEGRACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

La senyora Concha, (posem per cas), es una dona gran, amable, que els anys i la feina dura han castigat físicament, però que encara manté al cap despert i du un somriure perenne sota la bossa dels ulls.
Parla amb enyorança mentre contempla de lluny el barri perifèric de Figueres on va viure varies dècades enrera, i que ara, ple de forasters extra-comunitaris, s’ha convertit gairebé en un gueto.
Es allà on va arribar fa més de cinquanta anys amb un fill a coll i una única maleta de cartró, plena més d’il·lusions que de pertinences, seguint al seu marit, ja traspassat, amb l’esperança de trobar una vida millor que la que tenien en el sud assolellat que la va veure néixer.
Amb el seu graciós accent diu: “Ez que no z’intregran”.
Es curiós que ho digui ella, que malgrat tots els anys passats encara no pronuncia un sol mot en català i el que és més preocupant, que cap dels seus quatres fills, tres dels qual són nascuts aquí o les seves netes, de les que te cura cada tarda quan surten de l’escola, facin servir la nostra llengua de forma habitual.
Altra sort va corre el seu germà Paco (posem per cas), que en la mateixa època va marxar a treballar a Alemanya on va haver d’aprendre la llengua dels teutons que li va servir, a la tornada, per muntar un xiringito a la nova Empuria-brava on va fer fortuna entabanant turistes.
Sempre hem tingut clar que ser emigrant no és un privilegi, que darrera de cada desplaçament forçat sol haver-hi un drama, que cada estranger té la seva enyorança.
Fa milers d’anys que els Indiquetes sabem el que és el flux de gent, per això ens diuen que som terra d’acollida, però alguna cosa falla quan acabem absorbint les costums del foraster en comptes d’integrar-lo a les nostres formes, quan enlloc de dirigir-nos-hi en la nostra llengua ens esforcem en fer-ho gesticulant, si cal, i lluny de portar-los al nostre terreny els desterrem en barris on no és possible integrar-se.
Per acabar, sense voler, alimentant l’odi en comptes de la convivència.
Alguna cosa no hem entès del manual d’acollida.