Un informe recent parla de que, un de cada quatre alumnes de primària no arriba el nivell exigible, que gairebé un 25% dels estudiants de secundària en escoles publiques no donen la talla. Un percentatge que, segons deien, havia crescut en els darrers anys degut a la crisi econòmica i no era broma.
Darrerament sembla que la crisi hagi de ser la culpable dels tots els mals. Influeix en que les gallines ponguin menys ous, que plogui més o que un equip de futbol la vegi quadrada.
La explicació era que, amb la bonança econòmica, sobre tot en la construcció, molts estudiants mediocres varen decidir desar els llibres i posar-se a pencar per guanyar quatre calerons amb la falsa expectativa de que el dia de demà es farien d’or amb la seva constructora pròpia.
Aquest col·lectiu de joves han quedat, de moment, sense aquesta opció i no els queda altre que continuar amb els estudis i al no estar gaire disposats escarrassar-s’hi, fa augmentar el percentatge de fracàs. Vet aquí.
La formació, en qualsevol cas, te una importància indubtable, però avui dia sembla que s’està duent a límits exagerats. Ja no n’hi ha prou amb una formació adient o una experiència contrastada, fins i tot sembla que amb una carrera universitària no ni hagi prou, millor si son dues, i a més s’han de guarnir amb “post-graus” i “màsters” i amb cura de quina universitat ho ha expedit, que aquí també hi ha diferencies. Sembla que esser només llicenciat ja no es gran cosa.
Tot plegat per seguir engrossint llistes d’atur, cobrar sous més que justos, fer les mateixes feines amb noves descripcions, i haver d’importar ma d’obra per les feines de base.
El mon gira i nosaltres amb ell i ara toca que tota la mainada ha de clavar colzes per no perdre el tren que l’ha de dur al futur, per estar a la “pole” en el moment de la sortida, que al calaix del triomfadors hi cap poca gent.
I aquesta exigència, aquesta pressió, es materialitza justament ara davant exàmens finals, selectivitats, notes de tall, assignatures penjades i futurs incerts.
S’acaba el mes, el curs, ha passat Sant Joan, avui revetlla de Sant Pere, hem d’abocar les cabòries a una foguera imaginaria i veure-les venir, comença l’estiu i, millor o pitjor, tota cuca viu.
