CICLES, CICLES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa uns anys escoltava una entrevista amb un d’aquells vailets especials que tenen un coeficient intel·lectual enorme, que treuen deus a dojo i que als quinze anys ja estan a punt de matricular-se a la universitat.

L’entrevistador li va preguntar què volia estudiar i el protagonista va respondre que història, cosa que el periodista va replicar observant que potser una persona com ell faria més profit posant la seva intel·ligència al servei de la ciència i així potser ajudar a la gent.

El xicot, amb gran calma, va dir que la historia, com tot a la vida, es cíclica i que si la gent, sobre tot els governats, l’estudiessin a fons evitarien caure, altre cop, en els mateixos errors i estalviaríem molts dels nostres mals.

Ben cert és que les grans guerres varen començar i varen acabar gairebé de la mateixa manera, que la moda torna i que, fins i tot en el futbol, els entrenadors parlen de cicles i que hi ha hagut dècades on a ha predominat el color blanc i altres, com l’actual, en que el blaugrana destaca indiscutiblement.

A la política americana alternen republicans i demòcrates cíclicament i aquí des de el “vayase señor Gonzalez” passant pel càstig anti-bèlic a Aznar fins a la desfeta, mes que segura, dels socialisme en les properes eleccions generals, ens avisen que no som diferents.

Tot plegat fins que d’aquí a 4 o 8 anys, els dretaires o els convergents tornin a sortir per la porta de darrera.

Com molt bé deia la Maria Crehuet, a la que felicito pel seu èxit electoral, quan l’ordinador es penja i premem el boto de “reset” només solventment el problema momentàniament perquè quan es torna a engegar segueix tenint el mateix sistema operatiu.

Potser l’error del sistema polític es que cada canvi cíclic es només un reset,

Els polítics posen les idees, el rumb a seguir en grans trets, però la feina la fan els tècnics funcionaris no-politics, que fan i desfan, que despatxen el dia a dia. i que segueixen sent el mateixos.

Però ja n’hi ha prou de parlar de política, deixem que els nostres batlles nous o renovats facin la seva feina.

Els hi demanem dedicació, sentit comú i sobre tot honradesa, que facin tot el que puguin, que, com tal com diu la meva mare, el que fa tot el que pot no esta obligat a més. I els que no han guanyat que no es facin dir oposició, sinó idees i recolzament perquè tot vagi be, que es del que es tracta.

I parlem d’una altra cosa, fem un reset.

QUI HEM DE VOTAR ?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Els que vivim la política a nivell d’usuari i volem servir-nos d’ella perquè uns escollits adrecin els destins dels nostres pobles, hem d’esperar a escoltar les propostes dels voluntaris que volen governar, per decidir-nos.

Pensant en la lògica del que he exposat es varen inventar les campanyes electorals.

Però el que veiem i escoltem ens fa desinflar i, malauradament repercuteix en un índex de participació més que preocupant.

Tot comença amb la penjada de cartells, fotos de candidats amb somriures congelats, cares artificials de photoshop que no sabem si volen demanar-nos el vot per semblar bona gent o per fer-nos llàstima.

Continua amb la tendència general d’intentar dubtar de la nostra capacitat de decisió pensant que potser els votarem pel fet que ens regalin un globus, ens convidin a una costellada o organitzin un concert.

Aspirants ben guarnits fent visites a escoles, geriàtrics, mercats i altres llocs als que, possiblement, no hi tornaran durant la propera legislatura.

El lamentable espectacle de veure’ls intentant fer de super-homes/dones, a l’hora de sortir a la fotografia fent de cuiner, de paleta o ballant danses que ni tant sols coneixen.

Mítings que confonen la raó amb el volum de l’orador i les seves mostres d’indignació.

I un cop escollit l’alcalde/sa del poble, - no oblidem que estem en unes eleccions municipals i triem més al candidat que al partit - un parell o tres d’arreplegats tot i l’antagonisme de les seves idees, pacten un acord “per estratègia de partits” i deixen amb un pam de nas al pobre que ha tingut més vots.

La nit electoral: uns que salten i s’abracen, com si haguessin guanyat la Champions i altres que ploren per dins, però donen la culpa de la seva derrota a qualsevol excusa, com si es tractés d’un derby futbolero.

En resum, una desviació malentesa del que hauria de ser un període en el que el postulant exposés els seus programes, viables, possibles, entenedors i sempre d’acord amb les seves idees, tot esperant convèncer als vilatans perquè li dipositem, temporalment, la nostra confiança, i no que el seguim hipnotitzats com ratolins al so de la flauta d’Hamelin.

El càrrec de batlle, és poc agraït, dur, difícil i malentès, ja que mai plou a gust de tothom i massa important per prendre-s’ho amb tantes frivolitats.

Tots plegats hauríem de tenir clar que les campanyes, com les tenim enteses, causen mes desencís que trempera i que el dia 22 començarà la veritable campanya electoral per decidir a qui votarem a la properes eleccions.