LA GLÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
En diferent grau, tots hem pensat en el dia que haurem de traspassar la porta del més enllà i ens preguntem que hi trobarem al darrera.

Encara que molts ho neguin, la majoria tenen por del que hi pugui haver i també molts en tenen pel que succeirà quan ja no siguin aquí.

Tot plegat, temors que l’home ha tingut des de temps immemorials i que han servit per alimentar les religions, tot prometent una vida eterna després de la mort.

Crec, efectivament, que la glòria o l’infern ens els fabriquem durant la nostra estada a la terra, amb el nostre comportament vers els altres, però no pel que puguem “viure” després de la mort, sinó per la petjada que puguem deixar aquí.

Podem ser recordats com aquella persona que de tant en tant tenia cura de nosaltres quan érem petits, com l’Alfonsa, o la que ens va ensenyar a treballar com en Lluís, o el que, tot i l’adversitat, sabia trobar el costat positiu de la vida, com en Pere, o el que ens va fer veure que amb l’amistat s’arriba a tothom, com en Francisco o el cambrer amable, com en Miquel o el que ens va demostrar que es pot sobreviure essent bona persona, com en Jaume o el que era capaç de fer-nos riure tot i no tenir-ne ganes, com l’Antonio i d’altres que irremeiablement aniran engrossint la llista.

Noms propis que es recorden amb afecte i amb respecte.

Àngels de la guarda. Records i situacions, que cada lector pot re-batejar amb els noms dels seus benvolguts absents i que em reforcen en la teoria que, tot i ignorant el que ens trobarem al traspassar la llum blanca, en realitat la fina frontera entre el cel i el purgatori del nostre record es fa en vida i quedarà amb els vius, i que ells són els que han d’alimentar les llavors que hem deixat plantades.

El cos es efímer, temporal, transitori, però la memòria pot ser duradora i perenne si el record és bo i es pot transmetre.

Aquesta és la glòria després de la mort

LA CUINA DE L'AVIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
Fa poc va morir en Santi Santamaría, un dels empresaris hostalers més importants del món i un cuiner d’èxit, destacat a més, per la seva honestedat i la seva defensa de la cuina tradicional, clarament contraposada a les innovacions més químiques que gastronòmiques.

Déu ens guardi de criticar el geni, a les persones que des de que varen ancorar a Cala Montjoi varen posar Roses al mapa i ens han dut més turisme de qualitat que qualsevol altra empresa, amb els seves sessions màgiques d’olors i sabors.

Potser algú va errar quan va anomenar a tot aquest timbal de sensacions: Cuina. Posats a crear, l’hi haurien d’haver inventat també una nova definició que l’hi hagués servit de nom.

I cuiners d’arreu, fins i tot de la nostra comarca, varen voler imitar al mestre i varen canviar els peus de porc per les esferificacions, la vedella amb bolets pel fum de pètals de roses, el platillo de pollastre per empanadilles transparents d’eucaliptus o la samfaina per escuma de pebrot escalivat.

Però sol passar que els genis ho són perquè son únics, irrepetibles, en rebutgem les imitacions, sobre tot si ens toquen molt la butxaca i quan les modes s’escampen la gent se’n cansa.

I amb els temps aquestes fondes s’han afanyat a recuperar a les seves cartes la frase “de l’àvia” per acompanyar els seus plats, tot i que el cuiner no passi de la trentena, perquè han vist, con deia el malaurat Santamaria, que la gent el que vol és veure i saber el que menja.

No cal patir per la proliferació de woks, pizzeries barates, menús econòmics o restaurants ètnics, tot ens dóna vida, hi ha públic per tothom, ocasions diferents, economies variades, gustos diversos. La gent es sàvia i quan s’ajunta amb el temps, posen a cadascú al seu lloc.

Afortunadament, a l’Empordà no només tenim nits de cels estrellats, també uns restaurants meravellosos, plens d’aquests estels que tant agraden als xefs (i més que hi hauran), que fan cuina innovadora, però amb tall al plat i per sucar-hi pa.