BECARIS D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara que a la nostra zona hi hagi molta gent que aprofita les vacances dels altres per treballar de valent, el cert és que, en els mesos estivals, molts prenen un descans.

I això es nota molt pel fet que, tot i quedar-nos a la zona, percebem que canvien les cares de les persones amb qui tenim un contacte quotidià, ja sigui als comerços, oficines o entitats.

La major part de la resta del país descansa: les escoles, els banquers, els advocats, els metges i, els que més notem la seva absència, els periodistes.

Desapareixen molts programes de la graella, aquells que mirem o escoltem cada dia, i n’apareixen de nous, sovint intentant mantenir una continuïtat que no és tal.

Generalment són formats que es prenen la informació d’una forma més banal, que no exageren les males notícies i que ofereixen temes més lleugers i empàtics, com si, a l’estiu, tot hagués de ser amable.

Perquè això és el que demana aquell que, lluny de la feina, vol sentir que la vida és diferent, tot i que sigui només per unes setmanes.

Es parla de cuina —bàsicament de productes freds—, excursions, viatges, concerts, anècdotes i, sobretot, molt de bon humor.

Desapareixen els programes i els presentadors estrella i sorgeixen veus i plomes noves, que potser s’estrenen en els mitjans.

I es nota en les paraules dubitatives, en frases que s’emboliquen, en falques publicitàries que entren fora de temps, en titulars a peu d’imatge equivocats o en articles fora de lloc.

Però aquest és el peatge de la formació: sense errades ni dubtes no s’engreixa l’experiència.

Tots nosaltres, en qualsevol dels àmbits laborals, hem passat pel moment en què hem de posar a prova els nostres coneixements per primera vegada, sense un paraigua que ens protegeixi.

Es diu agafar responsabilitat, créixer laboralment i aprendre dels errors.

I és per això que hem de tenir paciència i ajudar aquell dependent que no troba el que demanem, aquella telefonista que no ens entén, aquella infermera que dubta i aquell presentador o presentadora a qui el vestit li va balder i no li surten les paraules.

Entre ells hi ha els grans professionals del futur: els que, d’aquí a uns anys, ens serviran i ajudaran amb diligència, els que ens faran gaudir i ompliran titulars.

Bon estiu als becaris que no fan vacances; aprofiteu les oportunitats!

ENTRE TOTS ELS FEM PETITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant.

L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van contractar persones amb acondroplàsia.

A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle reglat.

Sense entrar en els gustos de cadascú o en si es pot considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats.

És per això que no entenc el rebombori d’algunes associacions que han criticat la contractació.

Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi havia un espectacle, el dels “enanos toreros”, que, afegit a la tauromàquia, feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa.

Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests espectacles abans que en altres, per exemple de caire eròtic, on la degradació i la humiliació encara són més palpables.

Històricament, les persones amb particularitats físiques sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat, amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta sobre gangosos o tartamuts.

No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter.

Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas de Velázquez, o els set nans de la Blancaneus, que se’ls reconeixia per les seves característiques –grunyó, dormilega, queixalós...– en lloc de posar-los noms de pila.

De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir part de la societat.

Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són.

Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats tan fora de lloc, que encara els fan més petits.

NITS DE MAL DORMIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L'onada de calor, que el canvi climàtic ens ha enviat aquest passat juny i que ha omplert les notícies, m’ha permès descobrir adjectius per a les nits caloroses que fins ara no havia relacionat.

Ja fa temps que es parla de les “nits tropicals”, quan costa aclucar l’ull, però aquest any he descobert, a través de les cròniques meteorològiques, que segons la temperatura que s’assoleixi, les nits poden ser “tòrrides” (que jo associava a un altre tipus de nit) si no baixen de 25 graus, o “roents” si la cosa encara es dispara més.

No sé si hi ha algun altre nom amagat, com podria ser “nit de foc” o “nit infernal”, si la natura ens envia nits encara més xafogoses.

Però el que és cert, és que en el que portem d’estiu, ni amb les finestres esbatanades es pot dormir de forma agradable i seguida.

I no només per la calor, ja que el fet d’estar al llit amb el balcó obert s’ha convertit en un malson, precisament per no poder conciliar el son.

El motiu és l’excés de vida exterior de la gent que, omplint carrers i terrasses sense hora de recollida, alcen la veu de manera directament proporcional al nivell d’alcohol, i sembla que els tinguem dins de casa.

I a més a més, quelcom que em sembla encara més greu: les places, els parcs infantils i les pistes d’esport de molts barris i pobles s’omplen de mainada juganera en un horari que està més enllà del que seria recomanable per als menors.

I així les coses, els veïns comencen a estar emprenyats amb els pares irresponsables que deixen que nois i noies de curta edat estiguin fins a altres hores fora de casa.

Aquests fets han posat en peu de guerra una urbanització de Vilafant, que està farta que la pista pública estigui sempre plena de gent forana, fet que associen a un augment de la inseguretat i als danys als vehicles.

També, s’hi celebren partits de futbol-pista de matinada, on el rebombori i els cops de pilota trenquen el silenci nocturn i, a més, segurament per la ineficàcia dels porters, es celebren gols cada dos minuts, amb crits i visques, mentre els veïns que s’han de llevar d’hora per aixecar el país mosseguen el coixí amb els ulls com plats.

No sé si aquestes nits es podrien batejar com a “nits molestes”, però el que està clar és que molta gent, aquest estiu, està tenint nits de mal dormir, i no només per la calor.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que, degut a la desaparició de les estacions suaus, estem immersos en una canícula que ens fa suar a totes hores.

Molta gent ho passa malament, sobretot els pobres esforçats que, arribat aquest temps, els toca atendre el turista, que, ens agradi o no, continua essent un dels pals de paller de la nostra economia local.

I no només els de fora. Malgrat la desmillorada situació econòmica que manifesten la majoria de persones, el cert és que, arribat el vespre, les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de paisans.

Una activitat que abans es feia a casa, amb cadires a les voreres, als balcons o, els més afortunats, als jardins.

Però, que ara, a les ciutats i pobles, s’ha traslladat a aquesta mena d’àgores a la fresca, d’escenaris de vida, abanderant aquesta convivència tan mediterrània, com són les converses darrere una copa, potser fent un mos, amb la família o els amics i deixar que el temps llisqui lentament mentre el sol s’amaga, la lluna pren el relleu i els mosquits busquen víctimes.

“Bares, que lugares, tan gratos para conversar” cantaven els Gabinete Caligari.

Un actiu per als restauradors, que veuen que no cal posar tots els ous al cistell del turisme, i que tenen, en el públic local, clients fidels que els poden fer salvar la temporada.

És per tot plegat que caldria que els ajuntaments no posessin entrebancs a l’ocupació de l’espai públic, sempre dins d’uns límits raonables.

És sabut que, aquest mateix caràcter ibèric, amic de la picaresca, fa que siguin necessàries les normes i les vigilàncies, sense oblidar la seguretat i fugint del “tot s’hi val” tan nostrat.

Però es que hi ha hagut pobles costaners on s’ha obligat a enderrocar marquesines fixes que feia dècades que hi eren, còmodes i ben condicionades, amb l’únic objectiu que, a l’hivern, quedi lliure el pas, justament quan menys gent s’hi passeja.

Penso que, arribats aquests temps, facilitar el desenvolupament d’aquest tipus d’espais, que generen ocupació i ens fan gaudir, hauria de ser una prioritat.

Hem d’aprofitar el nostre clima, perquè no ens n’adonarem i, de cop i volta, sense avís previ, ens trobarem amb el fred fosc i gris que ens obligarà a portar mànigues llargues i tancar-nos a l’interior fet que, definitivament, no és el mateix que veure la vida passar des la terrassa d’un bar.

LA "UNIÓ" FA LA FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha fet pena veure partits de futbol, o de qualsevol altre esport de masses, amb les grades buides.

És evident que, per al competidor, sobre tot el local, és decebedor i que ha de fer un esforç mental suplementari per aconseguir rendir al màxim.

Vaig escoltar una vegada un entrenador reconegut i amb aires de filòsof que, en un debat sobre l’assistència de públic als estadis, venia a dir que és com un lluç que es mossega la cua: si no es guanya, no hi ha públic, però si no hi ha públic, costa de guanyar.

Però, opinava que el primer pas l’ha de fer l’equip, que són els jugadors els qui han de fer venir el públic, i després la roda ja girarà a l’inrevés.

Un clar exemple d’això han estat els darrers anys de la nostra Unió Esportiva Figueres, jugant en un estadi gran i preciós on només hi van els pocs seguidors de veritat.

Tampoc no ajuda que, a les televisions, es doni futbol d’elit cada dia i a totes hores.

Però, és cert que, des que en Flix ens va enredar, el club no acaba d’aixecar cap, tot i els esforços dels presidents, directius i sponsors.

Ara, acaba de perdre la categoria i, la temporada vinent, s’haurà de veure les cares amb equips com el Banyoles, el Bescanó o el Lloret, que tampoc no ajuden a engrescar.

La UEF ha de reiniciar-se i encetar, un altre cop, el camí de pujada.

Fora important conservar l’esponsorització actual, una empresa que ja ha acompanyat l’èxit del futbol gironí i que pot ser el pal de paller que, en altres èpoques, van ser les famílies Bach o Miquel.

El paper de l’equip juvenil en el darrer MIC ens omple d’esperança, i, si saben conservar aquesta fornada, poden crear els ídols locals necessaris per engrescar la gent i el vestidor, com ho van ser, fa anys, Vilarrodà o Pitu Duran.

També s’hauria de valorar la incorporació d’una figura en declivi que ens posi al mapa periodístic.

I tot això ho ha d’amanir amb un entrenador bregat, murri, motivador i espavilat.

El problema és que tot això és difícil de trobar, i l’èxit, que es va assolir antuvi, no és garantia de repetició.

Però, com deia aquell famós entrenador, si els resultats no arriben i l’equip no engresca, el ciment seguirà essent el color de la grada.

El futbol, com tots els esports, passa per cicles. Tant de bo que la UEF, la propera temporada, comenci n’enceti un cap on li pertoca, per ciutat i per història i que la gent torni a Vilatenim, perquè, en aquest cas, mai més ben dit, la “Unió” la fa la força.

BUFETADES CLIMÀTIQUES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, a Anglaterra,  ja fa temps que els “Sir” no passegen amb el paraigua a la mà i que les ciutats no mostren el sòl mullat com a les pel·lícules.

Com ens passava a nosaltres fins fa quatre dies, els britànics estan vivint la major sequera dels darrers vint anys, amb serioses restriccions.

Ja fa temps que la natura s’està emprenyant, que ens la fot amb la mà oberta, que ens mostra que no està contenta i que, si no li fem cas, el càstig pot ser devastador.

La pandèmia va ser un cop sec, una missiva carregada de crueltat, que ens va obligar a tancar-nos a casa, a evitar desplaçaments, mentre el medi natural reconqueria territori.

El canvi climàtic, pel contrari, és un avís de llarga durada, que ens va mostrant a poc a poc que, si el clima es transforma, ens pot dificultar l'existència.

La fórmula és l’exageració dels fenòmens: grans incendis, pujades de temperatures i desglaç en alguns indrets, temperatures rarament baixes en llocs poc habituals, supressió de la primavera i la tardor, nevades en llocs inhòspits, pluges devastadores o sequeres on hi sol ploure.

Com la que ens ha afectat des de fa més de dos anys i que ens ha obligat a tancar radicalment l’aixeta.

Hem estat molts mesos aprofitant l’aigua de la dutxa per als sanitaris, no buidant la cisterna completament, tancant l’aixeta mentre ens raspallem les dents, no omplint banyeres ni piscines, aprofitant l’aigua de boca, moderant el reg.

I no ha passat res. Més enllà d’alguns negocis que han tingut algunes divulgats, la vida quotidiana ha continuat endavant sense restriccions vitals, demostrant que, essent respectuosos, podem viure bé igualment.

La natura ens dona una altra oportunitat, les pluges han tornat a amagar els campanars dels embassaments i a tapar les esquerdes de les vores dels pantans.

Les autoritats ens donen permís per obrir el broc, i ara som nosaltres els que hem de ser ferms i continuar amb la moderació.

Ja diuen que no hi ha res més important que l’aire que respirem i l’aigua que bevem.

Però, estic convençut que, si d’aquí a un parell d’anys encara tinc el privilegi de disposar d’aquest espai per expressar-me, la meva reflexió recordarà tal dia com avui, mentre, pel nostre mal fer, la natura ens estigui tornant a bufetejar.

JOVES PREPARATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la joventut, més concretament el període vital que va des del moment en què ja no som tan dependents dels pares fins que comencem a tenir obligacions, és l’època més atrevida, aquella en què forgem el nostre futur, sigui amb estudis o amb feina.

De totes maneres, els temps i les circumstàncies influeixen.

Vull dir que no es podien comportar igual els joves de la postguerra a casa nostra que els joves de la revolucionària dècada dels seixanta a Anglaterra o França.

Però, si hem de cercar algun element en comú, és l’afany de canvi, l’objectiu de superar les generacions anteriors, d’avançar.

Malauradament, però, la tendència ha anat canviant, i en l’època actual sembla que els joves —sempre parlant de majories i no de casos particulars— valoren més el temps lliure, altrament anomenat “conciliació”.

No és estrany escoltar responsables de recursos humans, i fins i tot empreses de selecció de personal, queixar-se de la manca de compromís laboral i de com, sempre amb excepcions, es fa difícil trobar joves que vulguin treballar més per guanyar-se millor la vida, com passava abans.

Tot i que, tal com indiquen les estadístiques, tinguin dificultats per llogar un pis en solitari o hagin d’estar a casa dels pares fins a una edat avançada.

Res no és criticable; cadascú es pren la vida com millor li sembla, si és feliç amb el que té.

A la meva època es parlava dels JASP que, per a qui no ho recordi, era l’acrònim en castellà de “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados”, i la publicitat ens pintava com els que ens havíem de menjar el món.

És cert que a alguns se’ls va indigestar, però s’ha de reconèixer que aquella joventut va representar una empenta econòmica que avui sembla impensable.

No sé com seran les properes generacions, si la tendència segons els gurús canviarà i tornarem a la cultura del sacrifici, però, malgrat tot, encara hi ha un bri d’esperança en veure joves que, sobretot en el món de l’esport, mostren talent i ganes de superació.

I no parlo només dels nens de la Masia del Barça; aquí vull destacar l’AAF d’atletisme i els juvenils de la Unió Esportiva Figueres, que han demostrat en el darrer MIC que, si els sabem cuidar i ells es comprometen, poden tornar a dur el club als llocs on hauria d’estar i dels quals, ara mateix, n’està lluny.