BUFETADES CLIMÀTIQUES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, a Anglaterra,  ja fa temps que els “Sir” no passegen amb el paraigua a la mà i que les ciutats no mostren el sòl mullat com a les pel·lícules.

Com ens passava a nosaltres fins fa quatre dies, els britànics estan vivint la major sequera dels darrers vint anys, amb serioses restriccions.

Ja fa temps que la natura s’està emprenyant, que ens la fot amb la mà oberta, que ens mostra que no està contenta i que, si no li fem cas, el càstig pot ser devastador.

La pandèmia va ser un cop sec, una missiva carregada de crueltat, que ens va obligar a tancar-nos a casa, a evitar desplaçaments, mentre el medi natural reconqueria territori.

El canvi climàtic, pel contrari, és un avís de llarga durada, que ens va mostrant a poc a poc que, si el clima es transforma, ens pot dificultar l'existència.

La fórmula és l’exageració dels fenòmens: grans incendis, pujades de temperatures i desglaç en alguns indrets, temperatures rarament baixes en llocs poc habituals, supressió de la primavera i la tardor, nevades en llocs inhòspits, pluges devastadores o sequeres on hi sol ploure.

Com la que ens ha afectat des de fa més de dos anys i que ens ha obligat a tancar radicalment l’aixeta.

Hem estat molts mesos aprofitant l’aigua de la dutxa per als sanitaris, no buidant la cisterna completament, tancant l’aixeta mentre ens raspallem les dents, no omplint banyeres ni piscines, aprofitant l’aigua de boca, moderant el reg.

I no ha passat res. Més enllà d’alguns negocis que han tingut algunes divulgats, la vida quotidiana ha continuat endavant sense restriccions vitals, demostrant que, essent respectuosos, podem viure bé igualment.

La natura ens dona una altra oportunitat, les pluges han tornat a amagar els campanars dels embassaments i a tapar les esquerdes de les vores dels pantans.

Les autoritats ens donen permís per obrir el broc, i ara som nosaltres els que hem de ser ferms i continuar amb la moderació.

Ja diuen que no hi ha res més important que l’aire que respirem i l’aigua que bevem.

Però, estic convençut que, si d’aquí a un parell d’anys encara tinc el privilegi de disposar d’aquest espai per expressar-me, la meva reflexió recordarà tal dia com avui, mentre, pel nostre mal fer, la natura ens estigui tornant a bufetejar.

JOVES PREPARATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la joventut, més concretament el període vital que va des del moment en què ja no som tan dependents dels pares fins que comencem a tenir obligacions, és l’època més atrevida, aquella en què forgem el nostre futur, sigui amb estudis o amb feina.

De totes maneres, els temps i les circumstàncies influeixen.

Vull dir que no es podien comportar igual els joves de la postguerra a casa nostra que els joves de la revolucionària dècada dels seixanta a Anglaterra o França.

Però, si hem de cercar algun element en comú, és l’afany de canvi, l’objectiu de superar les generacions anteriors, d’avançar.

Malauradament, però, la tendència ha anat canviant, i en l’època actual sembla que els joves —sempre parlant de majories i no de casos particulars— valoren més el temps lliure, altrament anomenat “conciliació”.

No és estrany escoltar responsables de recursos humans, i fins i tot empreses de selecció de personal, queixar-se de la manca de compromís laboral i de com, sempre amb excepcions, es fa difícil trobar joves que vulguin treballar més per guanyar-se millor la vida, com passava abans.

Tot i que, tal com indiquen les estadístiques, tinguin dificultats per llogar un pis en solitari o hagin d’estar a casa dels pares fins a una edat avançada.

Res no és criticable; cadascú es pren la vida com millor li sembla, si és feliç amb el que té.

A la meva època es parlava dels JASP que, per a qui no ho recordi, era l’acrònim en castellà de “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados”, i la publicitat ens pintava com els que ens havíem de menjar el món.

És cert que a alguns se’ls va indigestar, però s’ha de reconèixer que aquella joventut va representar una empenta econòmica que avui sembla impensable.

No sé com seran les properes generacions, si la tendència segons els gurús canviarà i tornarem a la cultura del sacrifici, però, malgrat tot, encara hi ha un bri d’esperança en veure joves que, sobretot en el món de l’esport, mostren talent i ganes de superació.

I no parlo només dels nens de la Masia del Barça; aquí vull destacar l’AAF d’atletisme i els juvenils de la Unió Esportiva Figueres, que han demostrat en el darrer MIC que, si els sabem cuidar i ells es comprometen, poden tornar a dur el club als llocs on hauria d’estar i dels quals, ara mateix, n’està lluny.

 

LA FESTA DEL CENTRE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i no ser el dia oficial de Santa Creu, ja fa anys que, des d’aquest espai, reivindico el primer de maig com la festa gran de Figueres.

Espero que ni el vent ni la pluja se sumin a la diada i que la ciutat brilli, amb el centre ple de parades i de gent que vindrà de fora.

Els pàrquings que estiguin oberts i els carrers adjacents, que, amb les voreres cada cop més amples, no van sobrats de places, s’ompliran ràpidament. Això obligarà a tots els qui vulguem anar a fer un volt a aparcar gairebé a les afores i caminar fins al centre.

Això ja és habitual quan hi ha altres esdeveniments similars, com ara l’Acústica, però ho fem de bon grat, ja que són moments especials que no ens volem perdre.

De totes maneres, ens haurem d’anar acostumant, ja que els projectes futurs van encaminats al fet que el centre acabi lliure de circulació viària i esdevingui una zona per a vianants.

Opino que és una decisió que, tenint en compte el moment que viu el centre de Figueres, és, si més no, una mica arriscada.

Tot i això, estic convençut que la pujada al Castell, la Rambla i el carrer Lasauca quedaran preciosos. Afegits a la plaça de l’Ajuntament, el carrer Peralada, Girona i els que s’hi puguin sumar en un futur proper, constituiran una zona diàfana, ben asfaltada, decorada i lliure de fum i soroll.

Però, també espero que els dissenyadors d’aquests projectes tinguin en compte que, si la ciutat viu, és gràcies als empresaris, que han de tirar endavant els seus negocis en aquestes zones. I si la gent no té on aparcar, difícilment hi aniran.

Aquest problema ja existeix actualment. A la comarca es comenta que anar a Figueres fa mandra perquè l’aparcament és escàs i molt car.

Evidentment, no parlem del francès o del visitant que hi ve un cop i no torna. Aquests, com fem nosaltres quan fem turisme, s’adapten al que hi ha.

Parlem dels qui realment ens han de donar de menjar: dels autòctons que han de comprar sovint, anar als serveis professionals, fer negocis, o dels qui els ve de gust fer un bon àpat, ni que sigui ràpid.

I també dels habitants del centre, que no tornaran i dels treballadors, que perdran temps de conciliació si han d’aparcar lluny i, a sobre, deixar-se part del sou.

Si es vol dissenyar el centre com un espai diàfan i paradisíac, abans s’ha de projectar un gran espai d’aparcament, molt a prop i a bon preu, com passa als centres comercials, que tant fan la punyeta a Figueres.

Aquest dijous valdrà la pena caminar per gaudir de la festa, però no pas cada dia.

VAL MÉS RIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En èpoques fosques, quan les llibertats estaven retallades i les religions imposades, en arribar aquesta setmana, la música estava prohibida, els cinemes i teatres modificaven la seva programació per adequar-la a la Setmana Santa i semblava que riure pel carrer era delicte.

Afortunadament, la llibertat actual fa que cadascú celebri les seves creences a la seva manera, i en cap cas ningú ens pot reprimir que riguem.

Ja ho deia la meva mare: “Val més riure que plorar.” I els catalans som un poble alegre.

És indiscutible que la gent del sud de la península té una gràcia especial a l’hora d’explicar històries, sobretot acudits i comparacions, alimentats pel seu accent desvagat, que es menja síl·labes i retalla paraules.

Uns altres que també tenen fama d’humor són els anglesos, però en aquest cas, molt més fi i que et fa pensar, tot ratllant una absurditat hilarant.

I així, cada nacionalitat, condicionada pel lèxic i les costums, té el seu punt de sentit de l’humor, amb més o menys adeptes.

A nosaltres ens titllen de fats, mancats de xispa, però jo penso que podríem estar en un bon lloc en un hipotètic rànquing humorístic.

Capri, Cassen, Tricicle, Buenafuente, Eugenio i moltes altres avalen la meva teoria.

I no només això, també s’organitzen, en molts indrets, festivals i trobades amb l’humor com a motiu principal, cosa que no passa a gaires llocs.

Avui mateix comença el 18è Festival Còmic “Humor Figueres”, on, tot i que no hi ha grans noms com en altres edicions, un programa multidisciplinari ens garanteix els somriures.

I més encara si en el cartell hi ha persones o col·lectius locals que, sense ser professionals, segur que ens faran passar una bona estona.

Les històries de Tanatori per en Xavier Vicenç o els acudits figuerencs que han recopilat els alumnes de l’Institut Ramon Muntaner són algunes de les principals atraccions.

La cosa promet, i sobretot engresca de cara al fet que edicions futures puguin ser la plataforma perquè nous còmics locals tinguin la seva oportunitat.

I és que, tal com estan les coses al món, aquests moments alegres de desconnexió es fan altament recomanables, i fins i tot necessaris.

Quan naixem sabent plorar, però de riure n’hem d’aprendre.

 

ENS N’HEM OBLIDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Han passat cinc anys des que, en aquestes mateixes pàgines, vaig escriure una reflexió titulada “No ens hem d’oblidar” (recuperable a la web de emporda.info o al blog: aixohosaptothom.blogspot.com).

Estàvem tancats a casa, amb angoixa per l’avenir i prenent unes mesures que mai hauríem imaginat.

Una pandèmia que ens va mostrar les nostres febleses i, sobretot, tal com vaig escriure, ens va fer veure com de dependents som dels serveis públics.

Els sanitaris, en aquell moment, es van reivindicar i ens van demostrar, per una banda, el seu compromís i professionalitat, i per una altra, la manca de mitjans amb què treballaven.

Tant és així que cada vespre sortíem al balcó i, mentre algun veí despietat ens castigava amb la cançó “Resistiré” —que va caure al pou dels meus gustos musicals—, regalàvem un aplaudiment sentit a tots aquells que estaven exposant la seva salut per salvar vides, en unes condicions laboral precàries.

L’escrit deia, en aquells moments, que tinguéssim clar el que estàvem vivint i que, un cop passés el malson, no oblidéssim la necessitat que tenen els servidors públics de rebre inversions estatals.

I no només els sanitaris. També posava en el mateix sac els policies, els bombers, els científics, els professors i tots aquells funcionaris que ens fan la vida millor i més segura.

Soc perfectament conscient de la modèstia d’aquesta columna i que passa desapercebuda per a la gran majoria de la població, però puc afirmar que altres firmes molt més reconegudes es van manifestar en el mateix sentit i que, si haguéssim copsat l’opinió del gruix de la població, haurien subscrit aquells comentaris.

Però, ja ho veieu: un lustre més tard, mig món és en guerra, l’altre mig està amenaçat i els països europeus estan debatent sobre l’augment de la despesa en armament, mentre les urgències segueixen col·lapsades, el termini per a les operacions és massa llarg i el temps d’espera per a una consulta especialitzada és enorme.

Els humans tornem a demostrar que tenim una memòria efímera, que no aprenem del passat i sobre tot que, en política, les prioritats no solen ser mai les necessitats.

Ens han calgut molt menys de cinc anys per oblidar-nos del que vam patir i sobre tot dels que, malauradament, van morir.

 

QUINA NIT, LA D'AQUELLA TARDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Només sento a parlar, en castellà, de “tardear”, que semblaria que en català s’ha de dir “vesprejar”.

Un verb que ve a explicar que a la tarda es poden tenir activitats socials i d’oci, com si fos més tard.

Res de nou per a aquells que, en èpoques pretèrites, ja vam viure tardes que, després de la sobretaula, fèiem activitats diverses, segons l’edat.

Quan vam deixar de jugar al carrer, vam començar a anar al cinema, a Figueres anàvem als recreatius que hi havia al carrer Sant Antoni o a la plaça Triangular, i més endavant al Dynamic, a baixar al Charly, anar al Quixot’s i fins i tot agafar l’autobús per anar a Scopas, l’Octopussy o al 600’s.

Si teníem l’edat de posar-nos al volant, només canviava l’àmbit de moviment i la descoberta de locals més llunyans, però sense canviar gaire els horaris.

I, tot i sortir també a la nit, arribàvem a casa a una hora prou raonable com per poder aprofitar el dia següent.

Però, en les darreres dècades, sembla que el rellotge horari hagi anat girant i, no sé si vosaltres també ho heu notat, però cada vegada es va a sopar més tard i les nits de discoteca comencen quan alguns ja hem fet el primer son.

I, en lloc de plegar veles de matinada, es recull quan el sol treu el cap, quan d’altres es lleven per anar a la feina.

Així les coses, els matins es perden i les tardes són mandroses, de sofà i pantalles de mòbil per veure el que es va coure la nit anterior.

Ara sembla que volen tornar a posar el rellotge en hora i que les tardes s’aprofitin per gaudir del dia.

Que no sigui, només, la gent gran que va a ballar a l’Erato, sinó que els joves també s’iniciïn en les relacions socials, amb més claror i seguretat.

Els pobles i ciutats ho poden aprofitar i afanyar-se a facilitar la proliferació de negocis que permetin que aquest públic, bàsicament jove, trobi el seu “Charly” actualitzat als temps actuals, tot i que, malauradament, en lloc de música “Disco”, hi punxin “Reggaeton”.

No voldria ara fer bandera d’una nostàlgia que no ens aporta res, però m’agradaria veure que Figueres i altres indrets que han patit un efecte similar, deixen de ser ciutats mortes els festius a la tarda.

I que els joves gaudeixin del cap de setmana d’una manera més sana i pensin, quan arribi el vespre, que aquella tarda ha estat millor que moltes nits.

LA VOLTA AL CASTELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cada cop estic més convençut que Figueres està infravalorada i que té suficients elements, més enllà del dalinisme, per atraure turisme de qualitat.

El problema, com passa en la majoria de les decisions polítiques, són els interessos i les relacions entre institucions.

Si no, com s’explica que no publicitem, com a gran atracció turística, el Castell de Sant Ferran, una construcció espectacular, única a Europa?

Estic segur que, si estigués situat en altres indrets, la cua de visitants no tindria fi, per benefici de les entitats i dels comerciants i restauradors de la zona.

I no són només els seus 210 anys i que els seus intramurs siguin el reflex de la història del nostre país.

Que les seves pedres ens parlin de la Guerra del Rosselló, de la del Francès, dels Bonaparte, que hagin escoltat la darrera reunió republicana, que hagi patit explosions i bombardejos o hagi estat camp de concentració franquista, presó de colpistes i la “mili” de tants empordanesos.

Més enllà de l’innegable atractiu cultural que s’amaga a l’interior, fora del fossat hi ha un tresor molt nostrat, alhora que desconegut per la majoria dels visitants: el camí de ronda que el voreja.

Una caminada saludable i assumible que és una radiografia visual de la contrada.

Si bé el barri de l’Hospital, l’estació de l’AVE, la presó i l’autopista no engresquen gaire, a mesura que passen els metres, la vista millora: albirem les Salines, l’Albera, el Canigó lluny i acabem amb una visió fantàstica de la ciutat, des de l’alçada i amb el teló de fons de la magnífica badia de Roses.

N’hi ha qui diu que es veu la Garrotxa i fins i tot el Montseny, però jo em quedo amb l’estampa de la plana empordanesa.

I els dies que els veïns francesos deixen la porta oberta i el vent del nord arriba amb rauxa i acanalat, l’experiència encara es revaloritza més.

És llavors quan ens titllen de llampats i tocats per la tramuntana, i nosaltres demostrem que el surrealisme esbojarrat el portem a la sang.

Però potser sí que és millor que aquest secret el salvem de les massificacions i el guardem per a nosaltres.

Això sí, demanaríem a qui correspongui que ens ho cuidi, que no haguem de saber per una carta a aquest setmanari que una persona anònima ha netejat el camí per deixar-lo a disposició de tots aquells que volem netejar-nos l’esperit fent la volta al castell.