PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant.
L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient
celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van
contractar persones amb acondroplàsia.
A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber
quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle
reglat.
Sense entrar en els gustos de cadascú o en si es pot
considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc
que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats.
És per això que no entenc el rebombori d’algunes
associacions que han criticat la contractació.
Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi
havia un espectacle, el dels “enanos toreros”, que, afegit a la tauromàquia,
feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa.
Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de
Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests
espectacles abans que en altres, per exemple de caire eròtic, on la degradació
i la humiliació encara són més palpables.
Històricament, les persones amb particularitats físiques
sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i
tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat,
amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta
sobre gangosos o tartamuts.
No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs
importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc
de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter.
Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar
Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas de Velázquez, o els set nans
de la Blancaneus, que se’ls reconeixia per les seves característiques –grunyó,
dormilega, queixalós...– en lloc de posar-los noms de pila.
De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com
els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir
part de la societat.
Potser això és el que els manca a aquestes petites
persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci
visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són.
Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats
tan fora de lloc, que encara els fan més petits.
