PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Fa setmanes que, degut a la desaparició de les estacions suaus, estem immersos en una canícula que ens fa suar a totes hores.
Molta gent ho passa malament, sobretot els pobres
esforçats que, arribat aquest temps, els toca atendre el turista, que, ens
agradi o no, continua essent un dels pals de paller de la nostra economia
local.
I no només els de fora. Malgrat la desmillorada situació
econòmica que manifesten la majoria de persones, el cert és que, arribat el
vespre, les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de paisans.
Una activitat que abans es feia a casa, amb cadires a les
voreres, als balcons o, els més afortunats, als jardins.
Però, que ara, a les ciutats i pobles, s’ha traslladat a aquesta
mena d’àgores a la fresca, d’escenaris de vida, abanderant aquesta convivència
tan mediterrània, com són les converses darrere una copa, potser fent un mos, amb
la família o els amics i deixar que el temps llisqui lentament mentre el sol
s’amaga, la lluna pren el relleu i els mosquits busquen víctimes.
“Bares, que lugares, tan gratos para conversar” cantaven
els Gabinete Caligari.
Un actiu per als restauradors, que veuen que no cal posar
tots els ous al cistell del turisme, i que tenen, en el públic local, clients
fidels que els poden fer salvar la temporada.
És per tot plegat que caldria que els ajuntaments no
posessin entrebancs a l’ocupació de l’espai públic, sempre dins d’uns límits
raonables.
És sabut que, aquest mateix caràcter ibèric, amic de la
picaresca, fa que siguin necessàries les normes i les vigilàncies, sense
oblidar la seguretat i fugint del “tot s’hi val” tan nostrat.
Però es que hi ha hagut pobles costaners on s’ha obligat
a enderrocar marquesines fixes que feia dècades que hi eren, còmodes i ben
condicionades, amb l’únic objectiu que, a l’hivern, quedi lliure el pas, justament
quan menys gent s’hi passeja.
Penso que, arribats aquests temps, facilitar el
desenvolupament d’aquest tipus d’espais, que generen ocupació i ens fan gaudir,
hauria de ser una prioritat.
Hem d’aprofitar el nostre clima, perquè no ens n’adonarem
i, de cop i volta, sense avís previ, ens trobarem amb el fred fosc i gris que
ens obligarà a portar mànigues llargues i tancar-nos a l’interior fet que,
definitivament, no és el mateix que veure la vida passar des la terrassa d’un
bar.
