BUFETADES CLIMÀTIQUES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, a Anglaterra,  ja fa temps que els “Sir” no passegen amb el paraigua a la mà i que les ciutats no mostren el sòl mullat com a les pel·lícules.

Com ens passava a nosaltres fins fa quatre dies, els britànics estan vivint la major sequera dels darrers vint anys, amb serioses restriccions.

Ja fa temps que la natura s’està emprenyant, que ens la fot amb la mà oberta, que ens mostra que no està contenta i que, si no li fem cas, el càstig pot ser devastador.

La pandèmia va ser un cop sec, una missiva carregada de crueltat, que ens va obligar a tancar-nos a casa, a evitar desplaçaments, mentre el medi natural reconqueria territori.

El canvi climàtic, pel contrari, és un avís de llarga durada, que ens va mostrant a poc a poc que, si el clima es transforma, ens pot dificultar l'existència.

La fórmula és l’exageració dels fenòmens: grans incendis, pujades de temperatures i desglaç en alguns indrets, temperatures rarament baixes en llocs poc habituals, supressió de la primavera i la tardor, nevades en llocs inhòspits, pluges devastadores o sequeres on hi sol ploure.

Com la que ens ha afectat des de fa més de dos anys i que ens ha obligat a tancar radicalment l’aixeta.

Hem estat molts mesos aprofitant l’aigua de la dutxa per als sanitaris, no buidant la cisterna completament, tancant l’aixeta mentre ens raspallem les dents, no omplint banyeres ni piscines, aprofitant l’aigua de boca, moderant el reg.

I no ha passat res. Més enllà d’alguns negocis que han tingut algunes divulgats, la vida quotidiana ha continuat endavant sense restriccions vitals, demostrant que, essent respectuosos, podem viure bé igualment.

La natura ens dona una altra oportunitat, les pluges han tornat a amagar els campanars dels embassaments i a tapar les esquerdes de les vores dels pantans.

Les autoritats ens donen permís per obrir el broc, i ara som nosaltres els que hem de ser ferms i continuar amb la moderació.

Ja diuen que no hi ha res més important que l’aire que respirem i l’aigua que bevem.

Però, estic convençut que, si d’aquí a un parell d’anys encara tinc el privilegi de disposar d’aquest espai per expressar-me, la meva reflexió recordarà tal dia com avui, mentre, pel nostre mal fer, la natura ens estigui tornant a bufetejar.

JOVES PREPARATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la joventut, més concretament el període vital que va des del moment en què ja no som tan dependents dels pares fins que comencem a tenir obligacions, és l’època més atrevida, aquella en què forgem el nostre futur, sigui amb estudis o amb feina.

De totes maneres, els temps i les circumstàncies influeixen.

Vull dir que no es podien comportar igual els joves de la postguerra a casa nostra que els joves de la revolucionària dècada dels seixanta a Anglaterra o França.

Però, si hem de cercar algun element en comú, és l’afany de canvi, l’objectiu de superar les generacions anteriors, d’avançar.

Malauradament, però, la tendència ha anat canviant, i en l’època actual sembla que els joves —sempre parlant de majories i no de casos particulars— valoren més el temps lliure, altrament anomenat “conciliació”.

No és estrany escoltar responsables de recursos humans, i fins i tot empreses de selecció de personal, queixar-se de la manca de compromís laboral i de com, sempre amb excepcions, es fa difícil trobar joves que vulguin treballar més per guanyar-se millor la vida, com passava abans.

Tot i que, tal com indiquen les estadístiques, tinguin dificultats per llogar un pis en solitari o hagin d’estar a casa dels pares fins a una edat avançada.

Res no és criticable; cadascú es pren la vida com millor li sembla, si és feliç amb el que té.

A la meva època es parlava dels JASP que, per a qui no ho recordi, era l’acrònim en castellà de “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados”, i la publicitat ens pintava com els que ens havíem de menjar el món.

És cert que a alguns se’ls va indigestar, però s’ha de reconèixer que aquella joventut va representar una empenta econòmica que avui sembla impensable.

No sé com seran les properes generacions, si la tendència segons els gurús canviarà i tornarem a la cultura del sacrifici, però, malgrat tot, encara hi ha un bri d’esperança en veure joves que, sobretot en el món de l’esport, mostren talent i ganes de superació.

I no parlo només dels nens de la Masia del Barça; aquí vull destacar l’AAF d’atletisme i els juvenils de la Unió Esportiva Figueres, que han demostrat en el darrer MIC que, si els sabem cuidar i ells es comprometen, poden tornar a dur el club als llocs on hauria d’estar i dels quals, ara mateix, n’està lluny.