QUINA NIT, LA D'AQUELLA TARDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Només sento a parlar, en castellà, de “tardear”, que semblaria que en català s’ha de dir “vesprejar”.

Un verb que ve a explicar que a la tarda es poden tenir activitats socials i d’oci, com si fos més tard.

Res de nou per a aquells que, en èpoques pretèrites, ja vam viure tardes que, després de la sobretaula, fèiem activitats diverses, segons l’edat.

Quan vam deixar de jugar al carrer, vam començar a anar al cinema, a Figueres anàvem als recreatius que hi havia al carrer Sant Antoni o a la plaça Triangular, i més endavant al Dynamic, a baixar al Charly, anar al Quixot’s i fins i tot agafar l’autobús per anar a Scopas, l’Octopussy o al 600’s.

Si teníem l’edat de posar-nos al volant, només canviava l’àmbit de moviment i la descoberta de locals més llunyans, però sense canviar gaire els horaris.

I, tot i sortir també a la nit, arribàvem a casa a una hora prou raonable com per poder aprofitar el dia següent.

Però, en les darreres dècades, sembla que el rellotge horari hagi anat girant i, no sé si vosaltres també ho heu notat, però cada vegada es va a sopar més tard i les nits de discoteca comencen quan alguns ja hem fet el primer son.

I, en lloc de plegar veles de matinada, es recull quan el sol treu el cap, quan d’altres es lleven per anar a la feina.

Així les coses, els matins es perden i les tardes són mandroses, de sofà i pantalles de mòbil per veure el que es va coure la nit anterior.

Ara sembla que volen tornar a posar el rellotge en hora i que les tardes s’aprofitin per gaudir del dia.

Que no sigui, només, la gent gran que va a ballar a l’Erato, sinó que els joves també s’iniciïn en les relacions socials, amb més claror i seguretat.

Els pobles i ciutats ho poden aprofitar i afanyar-se a facilitar la proliferació de negocis que permetin que aquest públic, bàsicament jove, trobi el seu “Charly” actualitzat als temps actuals, tot i que, malauradament, en lloc de música “Disco”, hi punxin “Reggaeton”.

No voldria ara fer bandera d’una nostàlgia que no ens aporta res, però m’agradaria veure que Figueres i altres indrets que han patit un efecte similar, deixen de ser ciutats mortes els festius a la tarda.

I que els joves gaudeixin del cap de setmana d’una manera més sana i pensin, quan arribi el vespre, que aquella tarda ha estat millor que moltes nits.

LA VOLTA AL CASTELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cada cop estic més convençut que Figueres està infravalorada i que té suficients elements, més enllà del dalinisme, per atraure turisme de qualitat.

El problema, com passa en la majoria de les decisions polítiques, són els interessos i les relacions entre institucions.

Si no, com s’explica que no publicitem, com a gran atracció turística, el Castell de Sant Ferran, una construcció espectacular, única a Europa?

Estic segur que, si estigués situat en altres indrets, la cua de visitants no tindria fi, per benefici de les entitats i dels comerciants i restauradors de la zona.

I no són només els seus 210 anys i que els seus intramurs siguin el reflex de la història del nostre país.

Que les seves pedres ens parlin de la Guerra del Rosselló, de la del Francès, dels Bonaparte, que hagin escoltat la darrera reunió republicana, que hagi patit explosions i bombardejos o hagi estat camp de concentració franquista, presó de colpistes i la “mili” de tants empordanesos.

Més enllà de l’innegable atractiu cultural que s’amaga a l’interior, fora del fossat hi ha un tresor molt nostrat, alhora que desconegut per la majoria dels visitants: el camí de ronda que el voreja.

Una caminada saludable i assumible que és una radiografia visual de la contrada.

Si bé el barri de l’Hospital, l’estació de l’AVE, la presó i l’autopista no engresquen gaire, a mesura que passen els metres, la vista millora: albirem les Salines, l’Albera, el Canigó lluny i acabem amb una visió fantàstica de la ciutat, des de l’alçada i amb el teló de fons de la magnífica badia de Roses.

N’hi ha qui diu que es veu la Garrotxa i fins i tot el Montseny, però jo em quedo amb l’estampa de la plana empordanesa.

I els dies que els veïns francesos deixen la porta oberta i el vent del nord arriba amb rauxa i acanalat, l’experiència encara es revaloritza més.

És llavors quan ens titllen de llampats i tocats per la tramuntana, i nosaltres demostrem que el surrealisme esbojarrat el portem a la sang.

Però potser sí que és millor que aquest secret el salvem de les massificacions i el guardem per a nosaltres.

Això sí, demanaríem a qui correspongui que ens ho cuidi, que no haguem de saber per una carta a aquest setmanari que una persona anònima ha netejat el camí per deixar-lo a disposició de tots aquells que volem netejar-nos l’esperit fent la volta al castell.