GIR A LA DRETA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa temps que estem veient com la dreta i el que és pitjor, l’extrema dreta, treu el cap en el panorama polític sense cap vergonya.

Però, sembla que el resultats d’aquests darrers comicis europeus han fet saltar les alarmes.

En les darreres setmanes, ens fem farts d’escoltar tertúlies radiofòniques i comentaris en premsa on s’analitzen les causes de tot plegat.

Els articles d’opinió, més o menys partidistes i discursos polítics, buits de contingut, no ajuden gaire formar-nos una opinió objectiva.

Tampoc ajuden les sobretaules i trobades de bars, però cert és que, amb una miscel·lània de tot plegat, om pot fer-se una idea de per on van els trets.

Podem estar d’acord en que tot plegat és degut a un canvi generacional, de costums i mentalitats, on la globalització i les barreges culturals hi tenen molt a veure.

Però, crec que, al revés del que llegeixo i escolto, el gir cap a la dreta arriba de la franja d’edat més alta, d’aquells varen passar de puntetes pels darrers temps del franquisme, sense arribar a copsar el seu terror.

Són els de la cultura de l’esforç i l’estalvi, els que varen voler ser millor que els pares i que ara es rebel·len contra les actuals polítiques, on les carregues impositives, directes o indirectes, son cada cop més pesades, al mateix temps que hi ha més gent que viu del sistema.

I, enyorats de temps anteriors, es creuen amenaçats per altres cultures i no entenen que els delinqüents es passegin immunes per davant de la Justícia.

Són els que pensen que abans les coses eren millors i potser no els falta raó, però obliden que els règims totalitaris són els que destrossen les llibertats.

Els joves, pel contrari, que ja han viscut les barreges culturals des de les escoles, valoren més el temps lliure, viure al dia i les influències de les xarxes socials fan que pensin que el seu model de vida i el seu futur no canviarà per decisions de quatre polítics que parlen més que fan i que estan molt allunyats dels seus models.

Per això prefereixen passar les jornades electorals mirant les pantalles que anant a una escola de mal record, amb unes arcaiques cortines i paperetes.

Això explica una l’abstenció tan alta i que, també, hi ha gran part de població que veu com els partits que potser votarien es passen el dia amb trifurques internes.

L’escenari actual, amb grans països en guerra, mentre les dretes guanyen força, no fa augurar un futur massa esperançador.

I això només ho aturarem si aconseguim acostar el jovent a les urnes.

El món té tendència a girar cap a la dreta i el pitjor de tot és que, com diu el codi de circulació viària, sembla que tinguin preferència.

LA NOSTRA MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que som la música que ens ha tocat viure, allò que, invisiblement, ens traspassa la pell i ens impregna el sentiment de forma continuada, com una metàstasi anímica que cap medicina pot aturar.

A cada moment de la nostra vida ha sonat una melodia, una cançó, portada per la moda del moment o per influencia del nostres ancestres, que ens ha tocat de prop i que l’associem a un fet que ens ha marcat, per bé o per mal, que recordem i que ens transporta a temps pretèrits.

Parlava amb un conegut, força més jove que jo i d’una altra nacionalitat, sobre les músiques llatines, tropicals i càlides que ens envaeixen actualment i que a molts els costen de digerir.

Ell em comentava que, possiblement per venir de mons diferents, les sardanes, a ell, no l’inspiraven cap mena de sentiment.

Malauradament per a la nostre dansa, no és l’únic, ni cal ser d’ascendència forana per pensar el mateix.

Haig de dir que tinc la mala costum que, quan veig una rotllana, observo els ballarins i massa sovint veig una mitjana d’edat que considero elevada.

Potser vaig errat, però em dona la sensació de que la mainada que puja no s’interessa massa per la música de l’Enric Morera, Pep Ventura, Juli Garreta o Florenci Mauné.

No crec que sigui un tema de modes, les músiques folklòriques no han evolucionat i han quedat tancades en el cercles més íntims, i encara gràcies que els guardians de les tradicions, com el Foment de la Sardana de Figueres, que fan la impagable feina de preservar els records que ens identifiquen.

A mi, la sardana em transporta als divendres vespre de joventut, on era la música de fons, la banda sonora de les primeres aventures nocturnes quan la rambla figuerenca encara era nostra.

Tot i que no en soc seguidor empedreït, ni visc de prop els aplecs, el so de les tenores, acompanyades pel flabiol i les tíbies, em fan feliç, m’omplen el cor i m’aixequen l’ànim.

Llavors entenc aquells que, enyorats de la seva terra o alletats d’altre cultures, s’emocionin amb altres sons, com em passa a mi, si mai per sorpresa escolto un repic triple de tamborí i contrabaix, que em desperten la catalanitat i em fan fa saltar els peus, malgrat no saber ni contar ni repartir.