COVID-23

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte a la tarda, al rovell de l’ou de Figueres, els carrers feien goig i els visitants, majoritàriament del país del nord, remenament i miraven.

En una botiga, de les poques que queden d’antuvi, em topo amb una persona que portava mascareta al rostre, blanca i sanitària.

Val a dir que em va sobtar i el meu subconscient es va posar en guàrdia, tot recordant temps preterits, que em varen semblar molt llunyans.

Sembla mentida amb quina rapidesa oblidem, ja que tot plegat fa poc més de dos anys, el que ens sorprenia veure algú que no portés la cara tapada.

La casualitat, capriciosa, va fer que de tornada sonés a la radio el “Resistiré”, per acaba d’adobar-ho.

Precisament, fa uns dies, tot remenant per casa vaig retrobar-me les mascaretes endreçades.

Les de l’empresa, que tant ens va costar decidir, les blaves quirúrgiques rebutjables, les FFP, que eren les bones i que varen millorar amb les FFP2 i FFP3, i fins i tot les de dissenys i de colors que, al final de l’emergència, servien més per vestir que per protegir. Tot em va semblar antic.

I al costat, uns tests d’antígens, d’aquells que calia posar-se el pal pel nas i esperar 10 minuts anguniosos fins a que les ratlletes ens donaven el veredicte final.

Doncs, aquell noi que vaig trobar en aquella sabateria figuerenca no ha estat l’únic, i darrerament, estic veien cada cop més gent que es deuen haver fet la prova i que les dues fatídiques ratlles vermelles l’ha obligat a buscar, en el fons dels calaixos, aquelles mascaretes que ja ni recordaven.

Sembla que el virus ha tornat, llegeixo en l’edició digital d’aquest setmanari que hi ha una nova variant, l’ “Eris” i que les estadístiques diuen que estem em ple repunt.

De totes maneres, sembla que ja no és el que era, potser serà per les vacunes o perquè el cos s’adapta a les circumstàncies, però ara mateix, veure algú que es delati, tot tapant-se la cara, ja no ens posa la por al cos, malgrat que ens sobti.

No sé si el temps passa tant ràpidament com sembla, però em vaig sorprendre a mi mateix, quan en ple centre comercial, una mascareta hem va dur records d’un aplaudiments als sanitaris, que ja tenia oblidats.

Val més que tinguem memòria, que estiguem amatents a aquest nou Covid de l’any 23 que, tal com va quedar demostrat al 2020, res és impossible.

QUINA CALOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quina calor!!. És el que hem estat dient i escoltant tot el que portem d’estiu.

Una calor infernal, insuportable, que ens fa tenir basarda de sortir al carrer, que costa treballar, sobre tot els que ho han de fer a intempèrie, que no convida ni al bany de platja del migdia.

Ni tant sols quan cau el sol aquesta xafogor desapareix, a poble no ve de gust treure la cadira a la porta i les nits es fan llargues i suades.

Fins i tot, la ciutat de Figueres ha deixat de ser comentada només pels surrealisme dalinià sent noticia per arribar a temperatures extremes i Darnius va assolir el nefast record de 45,1 graus centígrads

Els avis d’abans explicaven que de calor n’ha fet tot la vida i que, depenent dels anys, la canícula, que tècnicament són temperatures superiors a 37 graus, ha estat present cada estiu.

Però, jo tinc la sensació que aquest any l’astre rei ofega més que mai i que l’ambient crema la pell.

I en mig de tot plegat, l’ONU ha fet un advertiment sobre l’escalfament global, afirmant en el darrer informe que la temperatura global ha pujat vora 1,5 graus des de la revolució industrial i que preveu que en el període de 2030 i 2050, la temperatura pujarà un altre 1,5 C.

Aquestes afirmacions, que han sigut comentades abastament, em semblen minses i sense posar en dubte els coneixements dels científics, poc alarmants.

Els negacionistes, que n’hi ha, diran que aquest grau i esquaix no és gaire i que, posats a tenir calor, tant se val 38º com 39º.

Potser si que només és un 1,5º, però cal afegir-hi la manca de pluja, la radiació solar, la humitat i el canvi en el comportament de les plantes i els animals.

Només cal tastar les fruites de quilòmetre cero, les que els nostres esforçats i mai prou reconeguts pagesos autòctons, han recollir aquest estiu.

Albercocs sense gust, préssecs i nectarines que no fan la seva olor característica, prunes poc sucoses, peres llimoneres petites i les síndries i melons gairebé inexistents

El vent reescalfat i fora de lloc, apareix quan no toca i amb seva malèfica aliança amb el foc, ens fa reviure malsons, com aquest cap de setmana a Portbou, Colera i Llança, cremant paisatges secs que hem d’apagar amb l’aigua que escasseja

Vist amb perspectiva i tenint en compte el comportament humà al llarg de la historia, em fa ser pessimista.

I és que aquests informes, tot i que siguin realistes, no fan gaire favor per la conscienciació que cal a tothom per adonar-nos que anem cap a una catàstrofe climàtica que, si no fem res, serà irreversible.