LA CASA PER LA TEULADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig saber, per aquest mateix setmanari, de la publicació d’un llibre escrit per Joan Vergés sobre la història de la colònia d’empleats durant la construcció del Pantà de Darnius-Boadella al 1969.

I mentre pensava que pot ser una història interessant, que vull llegir, em preguntava que passaria si, a dia d’avui, ens imposessin la construcció d’un pantà en ple parc natural de l’Albera, entre pobles tranquils i idíl·lics.

Segur que unes quantes veus sortirien al carrer per protestar sobre l’impacte de la nova presa en el medi ambient, a la flora autòctona, al paisatge i serien contraris a submergir masos i la històrica foneria de Sant Sebastià de la Muga.

Això em transporta a la situació actual i les queixes sobre les implantacions dels parcs eòlics i solars.

Hem de ser crítics, defensar l’entorn, sens dubte, i evitar que grans companyies en facin negoci, però també entreveure el futur i les necessitats que tindrem.

S’ha decidit que l’any 2035 els cotxes siguin majoritàriament elèctrics, pensant que així serem més ecològics, sense preguntar-nos d’on sortirà la corrent elèctrica que ens cal, ara ja, per carregar-los o que se’n farà de les bateries, que en 10 anys s’hauran de llençar, plenes d’àcid i de plom o de les plaques solars, que ja omplen moltes teulades, però que tenen una vida limitada.

Llavors, si aquesta és la imposició, no tenim més remei que generar moltíssima més corrent i fer-ho immediatament.

El canvi climàtic fa que no plogui i que els pantans com el de Darnius-Boadella s’assequin, les nuclears són perilloses i els generadors contaminen.

Llavors que ens queda?: El vent i el sol.

Per sort nostra, estem en un país ric en energies renovables i per això és lògic que estiguem en el punt de mira.

Estem d’acord de que no la volem a la magnífica badia de Roses, que no ens agrada veure l’Empordà ple de molins de vent gegantins.

Però, siguem conscients que la nostre victòria -si l’aconseguim- serà enviar aquest nyap a un altre lloc similar, amb altres afectats i amb altres paisatges trencats.

Perquè no hi ha marxa enrere ja que, al cap i a la fi, mentre protestem enèrgicament, portem un mòbil a la butxaca que cal carregar, tenim un ordinador, televisor, vitroceràmica, potser aire condicionat, una rentadora i volem que, en prémer l’interruptor, el llum s’encengui.

Això és el que passa quan les decisions són precipitades i no es sospesen les conseqüències.

Es diu “començar la casa per la teulada”, això si, plena de plaques solars.

HOTEL EDISON

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Certament, és una llàstima que Figueres perdi un bé cultural protegit, com la Sala Edison.

Però, la veritat és que aquest teatre-cinema modernista de 117 anys, ja fa molt de temps que el vàrem perdre, sense que ningú hi posés remei, quan encara hi érem a temps.

Recordo vagament el seu magnífic interior, les llotges laterals de tres pisos, les escalinates emmirallades, la platea arrodonida, el majestuós escenari, el jardí exterior, la seva decoració i tot el que l’envoltava.

Desprenia, en els meus ulls infantils, la magnificència dels grans teatres  i malgrat que només hi vaig veure cinema, la meva imaginació em rodejava de gent mudada, senyores amb vestits llargs, collars de perles i abrics de pell de bracet de senyors amb llacet i barret alt mentre sentia musiques orquestrades i personatges recitant diàlegs en veu alta, ajudats per un apuntador amagat sota terra.

Però, els temps canvien i el teatre a Figueres fa dècades que té altres ubicacions i que el cinema es va descentralitzar, deixant el nostre “liceu figuerenc” perdut entre en el llindar de la memòria i l’enyorança.

Tot té un final i ara diuen que se l’hi donarà un altre us. Però, no puc deixar de sentir pena en pensar que un lloc tan maco i emblemàtic es converteixi en un hotel de luxe, un centre comercial i un parc públic.

Però la modernitat ja ho té això: que per construir s’ha de demolir, per millorar s’ha de canviar, per avançar, s’ha d’obviar el passat.

Aquest acord amb el grup Escudero pot aportar, en ple segle XXI, molt més al centre de la ciutat que un teatre atrotinat on només hi dormien somnis de comediants antics i records d’uns infants que ja no ho som.

Però, el temor general és que a partir del 29 de maig, després de les eleccions, el projecte caigui en l’oblit.

Ja sigui perquè els idealistes ens hagin explicat només mitges veritats o perquè els inversors s’ho repensin o perquè els electors n’escullin d’altres, que no paeixin que la oposició es pengi la medalla.

Al cap i a la fi, la política, a voltes, ja té aquestes coses.

Fem un acte de fe i esperem que es faci cert i que torni el glamur al centre, malgrat que no siguin el teatral, i que el visitant vingui a Figueres i de retruc a la comarca, a donar-nos feina, oportunitats econòmiques i molta visibilitat.

Però, les accions no s’haurien d’aturar aquí, cal aconseguir que el turista cinc estrelles que vulgui fer un vol fora de l’hotel després de sopar, es trobi un carrer sant Pau i en general, un nucli urbà molt diferent del que hi ha ara mateix.