MAJORIA D'EDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan a les Quines de Nadal surt el numero divuit, els cantaires solen batejar-lo com “majoria d’edat”.

Suposo que, a les anteriors a 1978,  aquesta dita anava associada al número 21 i als anys 50 era el 25 o fins i tot, números diferents per a homes i dones.

Amb els anys, s’ha anat avançant l’edat adulta en molts aspectes, com en alguns permisos de conduir motocicletes, per decidir sobre la salut, portar armes de cacera, tenir relacions sexuals consentides, casar-se, etc.

Així les coses, hem de pensar que tot plegat és perquè les persones hem anat evolucionant amb el pas de temps i s’arriba abans a la maduresa.

Però, veient, llegint i escoltant les notícies, sembla que no sigui així i que cada vegada més, els joves tenen accés abans a coneixements i continguts d’adults, però que no tenen capacitat per processar-los.

Darrerament, s’estan multiplicant les violacions, els atacs sexuals, fins i tot,  grupals i abusos a nenes per part de menors d’edat.

La dada és alarmant, 1 de cada 4 agressors sexuals són menors i els casos de bullying adolescent han augmentat un 35% en un any.

I les conseqüències que tenen aquests actes sobre els menors, en el pitjor dels casos, és ingressar temporalment en un centre on rebran xerrades, assessorament psicològic i suposats seguiments, plens de bones intencions, però que, em sembla a mi, fan un efecte minso.

I els menors de 14 anys, participants en un alt percentatge dels casos, són directament inimputables, ni tant sols se’ls pot obligar a canviar de centre educatiu, per la qual cosa, en molts casos, no pot haver allunyament.

És a dir, que per un costat tenen fàcil accés a continguts delicats i són capaços de planejar i perpetrar actes púnics i delictius com qualsevol adult, però, per un altre costat, la llei els protegeix, perquè són nens.

No es tracta de reprimir, tampoc de posar en mans dels professors la responsabilitat d’una educació que s’hauria de donar dins les parets de cada casa, però alguna cosa està fallant i és urgent trobar solucions.

Potser si que ens podem plantejar una revisió i avançar la majoria d’edat perquè certament a dia d’avui, la mainada hauria d’estar, en la majoria dels casos, molt més preparada i experimentada que dècades enrere.

Però que aquest canvi afecti també a les seves responsabilitats i que els actes delictius dels menors, de qualsevol edat, també els paguin com ho fan els adults.

I a les xerrades, els psicòlegs i l’assessorament, del tot necessaris, també s’hi afegeixin els pares, que son els que haurien conduir i educar els fills.

Algú va dir que tant important és quin món deixem als fills, com quins fills deixem al món.

LES ROTONDES DE LA VERGONYA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim en la societat del segle XXI, globalitzada, avançada, oberta de mires, que ha après a conviure barrejant costums i religions, on que les fronteres comencen a ser línies més imaginàries que reals.

A casa nostra, a més, en un territori legislat per tres governs, el de grans mires, el que més mana i el de casa.

Però cap dels tres no ha estat capaç de fer una normativa que, en els nous temps que vivim, reguli la prostitució, atengui les dones i homes servidors del sexe, els doni recolzament, els allunyi de les màfies i trobi, als que vulguin, una sortida professional diferent.

Suposo que ja ho heu vist, ha sortit una mica el sol, i ja tornem a veure les rotondes empordaneses ocupades per nois fluixes de roba que ofereixen el seu cos als conductors.

Una vergonya que ens porta a les clavegueres de la espècie humana i que dona una imatge més que deplorable del nostre país.

El més preocupant de tot és que la majoria d’aquestes noies, sovint nenes, no ho fan per pròpia voluntat, cosa que seria respectable, sinó per obligació, manipulades, extorsionades i amenaçades per mafiosos que controlen el negoci i s’enriqueixen mentre elles malviuen.

I a tot això, hem d’afegir els locals que, sota llicencies disfressades, fan una activitat coneguda per tothom, però immunes a ulls de la justícia.

Vivim temps de canvis, estem immersors en un bombardeig informatiu sobre la igualtat de sexes, amb campanyes mediàtiques, totalment justificades i necessàries, càstigs exemplars que ocupen noticiaris i que serveixen, indubtablement, per prendre consciència de les injustes situacions que es viuen i per educar el jovent.

Però, resulta que aquest mateix jovent és testimoni directe de tot plegat, quan passa per les rotondes amb el cotxe dels pares.

I ningú no mou fitxa en un problema que no és estètic, com potser alguns ens vol fer creure, sinó que amaga un drama personal, per a unes dones que necessiten tanta protecció com les maltractades, tanta sanitat com les abandonades i tanta educació com les nouvingudes.

Ara que venen unes eleccions i com passa cada cop que es posen urnes, tots s’afanyen a fer feina endarrerida i a ventar-se del que s’ha fet, però encara cap dels estaments governamentals, de cap color polític, ha fet mai res per acabar amb aquesta vergonya, que ens disminueix com a societat.