WOMEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cal reconèixer la feina feta durant la transició per aquelles dones valentes que varen posar els ovaris al cim de la taula per iniciar el procés de dignificació del sexe femení en aquell gris país que heretàvem.

Eren temps de canvis i en les ràdios mundials sonava “Woman” de John Lennon, magnifica cançó que recomano re-escoltar, ara que farà anys de la seva mort i que, rere una declaració d’amor a la seva dona nipona, amagava, tal com ell mateix va declarar, una oda de reconeixent a les dones del mon.

Vull pensar que, quan portem gastat un 20% del segle XXI, ja no hi ha debat sobre la igualtat de sexes i que homes i dones, amb les seves diferències i particularitats, opten a les mateixes opcions, tenen els mateixos drets i que en cap cas hi ha discriminació per motius de sexe.

Soc conscient que aquest escenari idíl·lic no és real, només cal observar la realitat i llegir les notícies, no només en països on les tradicions masclistes encara sobreviuen, sinó també a prop de casa.

De totes maneres, hi ha motius per a l’esperança i cada dia es fan passes endavant.

Un exemple molt clar és el futbol, esport històricament masclista -com s’ha demostrat al organitzar el mundial en un país que no respecta els dret de les dones- però, en el que les noies, ajudades per un magnífic domini del joc, omplen estadis i acaparen l’atenció, superant, en alguns clubs, els elogis de l’equip masculí.

Professionalment, formen part dels equips directius d’empreses, l’administració pública i política i fins i tot en tallers i altres dures feines, quelcom que hauria de ser normal, però que fins fa no tant, era impensable.

Una prova irrefutable de la seva capacitat de convocatòria i cooperació va estar, fa setmanes, quan la marea rosa va córrer pels carrers de Figueres, com s’ha fet en altres localitats.

Dimarts passat, a l’Auditori dels Caputxins va haver una mostra més, amb la VII edició de “e-Woman”, on Sílvia Osuna, Inma Serra, Xènia Semis i Maria Rosa Agustí, entre altres, varen omplir una matinal per alimentar la inspiració i la superació femenina.

Una jornada amb bona participació, malgrat l’horari programat, que es desplaça en forma de tour per vàries ciutats on dones significatives de cada localitat exposen les seves experiències.

Un pas (o millor dit, una passa) més en el camí costerut que iniciaren les valentes dels vuitanta i del que, malgrat la distància recorreguda, encara té molts esculls i revolts per salvar.

FAÇANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan caminem tenim la tendència, instintiva, a mirar al terra per evitar l’obstacle que ens provoqui una entrebancada o per sortejar les tifes dels gossos d’alguns irresponsables.

Així les coses, només ens fixem amb els vianants, en l’estat de les voreres, la senyalització horitzontal, la brutícia del terra i en tot allò que serveixi per penjar crítiques a les xarxes socials.

I ens perdem una de les parts més interesants dels pobles i ciutats, que són les singularitats i les formes de les façanes dels edificis sencers.

Sobre tot, en els centres de les viles, on s’hi concentren els més antics, els que es podríem anomenar històrics, on es poden observar veritables obres d’art arquitectòniques.

És fonamental que aquests habitacles guardin la seva essència i que, malgrat que es modernitzin a l’interior, de portes en fora conservin la forma que les fa incomparables, que donen caràcter al poble i ens expliquen la seva vida a través dels anys.

Fa uns dies, en la entrevista online de “emporda.info”, l’alcaldessa de Figueres va dir que durant el seu mandat s’han donat ajudes per rehabilitar 70 façanes i certament, passejant pel centre, vaig poder constatar que, malgrat que encara hi ha molta feina per fer, val la pena aixecar el cap i sorprendre’ns amb les formes i colors d’alguns balcons, finestres, porticons, gàrgoles, inscripcions, sanefes, escuts i terrasses amagades.

El problema del centre de Figueres és que, malgrat que s’ha de reconèixer que l’aspecte ha millorat, fa anys que ha deixat de ser històric, ja que la seva gent ha marxat i l’ambient, quan cau el sol, tanquen les botigues i marxen els visitants, no convida al passeig, ni a ramblejar, com dècades enrere.

Es diu d’alguna gent superficial que “només tenen façana” i això és, metafòricament, el que passa al cor de Figueres, que està netejant la imatge però, que encara falta molta feina per aconseguir que els propietaris renovin els habitatges, que l’accés sigui més fàcil, l’aparcament més barat i que la gent vulgui tornar a viure-hi.

Això seria la quadratura del cercle o, més ben dit, del centre.

Us aconsello que, quan aneu pel carrer, estireu el coll, camineu altius, aixequeu la vista i gaudiu d’un paisatge diferent que potser us farà canviar l‘opinió de la vila visitada.

EL DIA DELS NOSTRES MORTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La transició del mes d’octubre a novembre és un període que, potser de manera subtil, ens aporta unes sensacions úniques i diferents.

Venim d’un canvi d’hora que ens fa enfosquir els vespres, Girona està en fires (que tradicionalment sempre atrau molts empordanesos), celebrem la castanyada, ara també l’importat Halloween, mengem panellets -cada cop més variats- i moniatos i anem als cementiris a visitar els nínxols dels nostres absents.

En els darrers dos anys la pandèmia s’ha endut algun esser proper a gairebé tothom, cosa que deu fer que el nombre de finats, segurament, hagi augmentat i això pot fer encara més especial aquest dia.

La visita al fossars és una activitat tant emocionant com reconfortant, però encara millor fora d’aquesta “temporada alta”, lluny d’aglomeracions.

Caminar sol pels passadissos impressiona, la pau i el respecte a la memòria dels que allà descansen, ens fan reflexionar.

Només uns minuts de silenci i soledat, una conversa sense respostes i un record davant l’ossari de la persona enyorada, per reconfortar-nos l’esperit.

Però, el fet que en les darreres dècades hagi augmentat la tendència d’utilitzar els crematoris entenc que, lògicament, farà decaure les visites als cementiris en els propers anys.

Ara be, sempre ens quedarà visitar el lloc on vàrem decidir depositar les cendres, sovint seguint les instruccions en vida pel mateix difunt i que, depenent del lloc, ho farem fora de les dates actuals.

Sospito que, amb el temps, també acabarem incorporant altres costums foranes, com ha passat amb les carbasses i potser els nostres descendents honoraran la nostre memòria a la forma d’altres països, amb sopars als cementiris, menjaran pastissets amb el nostre nom, deixaran menjar per la nit a fora de la casa, oferiran càntics o posaran fanals de paper al riu.

No podem evitar la globalització però, sempre seran els nostres morts i, malgrat les tendències del moment, els guardarem un racó en el cor i un pensament cada dia, quan un gest, un objecte, una paraula, un menjar o una cançó ens faci sentir- los propers, sense que una data al calendari ens digui que hi hem de pensar.