LÍNIA VERMELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molts dels que llegeixin això recordaran perfectament els bolígrafs vermells que utilitzaven, fa anys, els mestres i senyoretes, amb els que corregien els exercicis i marcaven les errades en els exàmens.

Un color cridaner, que saltava a la vista per adonar-nos d’allò que no havíem fet bé i que tampoc passava per alt als nostres pares que, en comunió amb el pensament del professor, ens reprimien la nostra manca d’encert o d’implicació.

Doncs es veu que ara volen prohibir aquest color a les marques que facin els educadors ja que això podria suposar un trauma pels alumnes i que només cal s’assenyalin els encerts, no les errades.

Un esgraó més en l’evolució de la formació ens les darreres dècades, amb una sobreprotecció dels infants, possiblement necessària, però altrament, potser un pel exagerada.

Però és la tendència que avalen els gurus de l’ensenyament, que planifiquen els objectius dels cursos per “assoliment de valors” i que eviten els suspensos disfressant-los de “cal millorar” entre d’altres conceptes.

No seré jo qui posi en dubte els beneficis d’aquests mètodes, però trobo a faltar  altres aspectes, com el respecte cap als professors o la millora en alguns coneixements basics indispensables, com es desprèn dels resultats de les darreres proves de competències bàsiques.

És un fet que molts joves no saben identificar un país en el mapa, ni escriure amb poques faltes o calcular l’àrea d’un triangle, pocs tenen ganes de llegir dos llibres a l’any o que fer una simple operació matemàtica han d’ajudar-se de la calculadora del seu inseparable mòbil.

Són els que ara ja estan en el mercat laboral i que fan que les empreses, preocupades, es lamentin del baix nivell, no només de coneixements i sentit comú, sinó també d’implicació.

Comença l’any escolar i com cada curs, no falten polèmiques pels calendaris, les hores lectives, les activitats extraescolars, barracons perpetus o manca de professors i deixem en segon pla a uns infants innocents, als que certament cal protegir, sobre tot de males amistats, de costums inadequats i proveir-los d’educació i respecte, però també de capacitat de sacrifici i dels coneixements que serveixin per fer pujar el nivell cultural de la ciutadania.

El color roig malgrat que sigui el color de la sang, del dimoni o de les prohibicions, sempre serà el que els marcarà aquella  “línia vermella” que no s’ha de creuar.

LA CIBER-CANÇÓ DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si a vosaltres també us passa, però quan hi ha esdeveniments com l’Acústica, on tothom s’aplega als actes, em retrobo amb gent que feia temps que no veia i és com un retorn al passat.

I si a més, es barreja amb antigues cançons de grups veterans, em transporta, encara més, a temps preterits.

Perquè la música, ni que sigui inconscientment, ens ubica en el temps i, com passa amb els malalts d’Alzheimer, remou els records.

Qui no recorda les anomenades “cançons de l’estiu” de fa dècades, enganxoses, de tonades fàcils, repetitives i sovint amb escàs missatge, però que la gent les feia seves, ens passàvem el dia taral·lejant-la i encara avui les associaríem a vivències concretes.

De fet, això també passava fora de temporada estival i amb tots tipus de música, ja que eren temps en que els programes de ràdio i televisió es feien ressò de les novetats i, d’acord amb els gustos de cadascú, les convertíem en èxits i permetíem que ens acompanyessin en algun dels nostres moments vitals.

Recordo les visites a can Caussa, a can Quim o a discs Albert de Figueres per escoltar, en uns auriculars compartits, la música que buscàvem.

Però, la majoria d’aquest tipus de botigues, arreu, ja han tancat i el mitjà de transmissió de la música ha passat, de les ones hertzianes a les cibernètiques, molts més vulnerables.

Les llistes d’èxits actuals es compten per descàrregues digitals, per visites a la xarxa o per comparticions i això, informàticament, és molt més manipulable.

Ordinadors en bucle, milions d’inputs en pocs segons de manera anònima i ja tenim una cançó o un artista enfilat a la fama.

La música occidental, la que tots coneixem i s’estudia, no ha canviat en els darrers segles, seguim amb les mateixes notes, els mateixos acords i les seves rodes, les escales, les tonalitats i harmonies, fins i tot la música que avui ens bombardeja amb els ritmes “reggaeton” i les veus modificades per “autotune” segueixen, majoritàriament, aquestes ancestrals regles.

El que ha canviat és la manipulació que fan les discogràfiques i companyies publicitàries dels temes i de com arriben a conquerir les primeres posicions d’aquestes suposades llistes d’èxits.

No sabria dir quina ha estat la cançó d’aquest estiu, però la meva la vaig escoltar aquest cap de setmana, en el esdeveniment més màgic que es fa a Figueres.