SENGLARS DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa temps que els senglars s’han desvergonyit i s’endinsen als pobles i nuclis urbans.

Es fan virals les fotografies i vídeos on se’ls veu passejant pels carrers o prenent un bany al mar.

El problema és que això ha passat de ser un fet aïllat o anecdòtic, a ser una situació perillosa.

Ja fa anys que passa i, aquest estiu, hem tingut fins i tot casos d’atacs d’aquests animalots a persones, en platges concorregudes.

Aquests porcs salvatges varen ser batejats com a “senglars”, que ve a ser “solitaris”, degut a que, tot i ser sociables, només volen viure amb membres de la seva espècie, ja que tenen mal caràcter.

Es reprodueixen fàcilment i en els darrers anys han multiplicat la seva quantitat d’individus fins arribar a la proporció d’un senglar per cada tres humans.

Sabent tot això, no s’explica com hem deixat que converteixi en un problema tant greu, que afecta als conreus i a les persones.

Com no hem pogut controlar el seu creixement, identificar les manades o que els governants posin tant difícil les batudes als caçadors, amb normes impossibles, segons diuen i que ha fet que ens neguin abatre’ls durant aquest any, justament el més prolífic en visites dels senglars a lloc poblats.

També, és sorprenent que la seva carn no es vengui als supermercats i en molt poques carnisseries, cosa que fa que s’hagi de comprar gairebé de forma clandestina i potser sense el control sanitari que fora desitjable.

I més tenint en compte que estofat o en civet (sobre tot el que prepara la meva sogra) és un plat exquisit, que escalfa els àpats d’hivern.

Però, no ens equivoquem, tot i que en l’edat mitjana el catolicisme associava aquesta espècie als valors negatius, si ara aquests porcs es desplacen a nuclis urbanitzats és perquè recerquen el menjar que els hi manca en el seu habitat natural.

I la culpa de tot plegat no és d’ells, és nostre, que els hi hem envaït el seu espai amb la massificació, hem provocat la contaminació i hem canviat el clima, obligant-los a buscar-se la vida, com passa amb les gavines que volen lluny de la platja, els dofins, que s’apropen a la costa i amb tantes altres especies.

VENT I FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les primeres lletres que vaig publicar en aquest setmanari parlaven de la maleïda relació entre el vent i el foc a la nostra comarca.

Aquell agost del 2006 varen cremar a l’Alt Empordà vora 2000 hectàrees durant 4 dies, afectant a 15 municipis essent, llavors, el més important de les darreres dècades.

Aquelles quatre ratlles, sortides de l’ànima, van ser motivades per la tristor que vaig sentir en veure com dos fenòmens de la natura tant màgics, estimats i admirats podien fer tant mal al meu país petit.

Per un costat el foc, embriagador, hipnòtic i poderós, que ens escalfa, ens il·lumina i espanta els mals.

I per l’altre el vent, però no un vent qualsevol, el nostre vent, el que ens caracteritza, ens dona rauxa i ens motiva.

Anys a venir, aquell incendi va quedar, malauradament, relegat en la nostra macabra historia i els sentiments es varen repetir ara fa 10 anys, com també ens havia passat al 1986 i en altres ocasions.

Han transcorregut 16 anys d’aquell escrit i centenars de publicacions més tard torno a treure el tema, tot veient els reportatges sobre la commemoració de l’aniversari del gran incendi del 2012; el record d’aquells dies em fan aflorar sentiments i sensacions, que segur que no em són exclusius.

Com la frustració que ens va provocar veure com els camps, els boscos i la cases cremaven sense aturador.

També, l’angoixa provocada pel patiment de la gent i els animals.

Cal destacar l’agraïment als bombers, mossos, rurals, cossos de seguretat i voluntaris que arriscaven la seva vida lluitant amb les flames

L’admiració per la col·laboració ciutadana i l’ajudes i la predisposició de les persones, dels veïns, dels anònims.

I el més important, la por, la mateixa que sentim ara cada cop que flairem a cremat i que la nostre memòria inconscient associa a dies fatídics.

La por en veure com de secs i bruts estan els boscos, la sequera cada cop més acusada i la calor que alimenta l’element combustible.

També por a que la reina dels vents ens faci present, que obri la boca, ajunti els llavis, bufi i que es trobi amb l’espurna que provoqui el desastre.

I sobre tot, la por a que un desgraciat descerebrat llenci una burilla o encengui un foc on no es pot.

Foc i vent, dos elements tant estimats per separat i que plegats ens fereixen, com els amics que et traeixen, els socis que t’enganyen, com quan qui estimes et fa mal.

Cal un tercer element, la pluja, que en seva justa mesura, en ajudi a posar pau.