NO APRENEM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc més d’un parell d’anys estàvem sepultats en la misèria emocional, tancats a casa, aïllats de la família i dels amics, privats de llibertat, amb incertesa econòmica i una angoixa sanitària palpable.

Ens limitàvem a sortir a comprar el més essencial i la única relació amb l’entorn eren els aplaudiments comuns de cada vespre.

Tal era la desesperació que fins i tot cantàvem diàriament el “Resistiré” del Duo Dinámico.

N’hi havia que comparaven la situació amb una guerra sense trets, a una revolta de la natura i tots vàrem entonar el “mea culpa” pels excessos pretèrits.

Vàrem jurar que, si mai ens en sortíem, res tornaria a ser igual, que la nostra comunió amb l’entorn i els consums seria diferent, que les relacions personals farien un tom, que havíem après la lliçó.

Però, tot just dos anys i escaig més tard tot ha tornat com abans o fins i tot pitjor.

El turisme està disparat, la gent gasta com si no hi hagués demà, no hi ha cotxes per comprar, els lloguers estan pels núvols, les entrades als concerts s’esgoten en minuts, els restaurants oberts són inaccessibles sense reserva, els preus en tots els sector estan disparats, no es troben cambrers, ni ma d’obra.

I això que la gasolina val més de dos euros el litre, la llum i el gas estan en màxims històrics i l’IPC va pujant, fent esfereir els economistes i els governs.

Fins i tot en política, que va posar a prova als governats de veritat, ha tornar a les velles costums de trampes i interessos electorals sense escoltar les primeres necessitats.

Les relacions personals i la solidaritat, tant potenciades en els temps difícils, s’han convertit en guerres cruentes i males relacions institucionals.

Ha estat treure’ns la mascareta i tornar a ensenyar la nostra pitjor cara, l’ egoista, la consumista, la que tot ho vol a qualsevol preu, la que no pensa en el futur ni en el que ens pot venir a sobre.

Que ràpid hem oblidat tot el que va passar fa poc més d’una dècada quan la bombolla immobiliària ens va esclatar als morros, amb tot el mal que va fer a empreses i sobre tot als més vulnerables.

Viure el dia a dia i demà ja es veurà, “Carpe Diem” que la vida és curta i cal viure-la, que els que vinguin darrera ja s’ho faran.

Ja diuen que els humans, malgrat la nostre suposada racionalitat, som els únic animals que ens entrebanquem dues vegades en la mateixa pedra.

El problema és que en això si que som capaços de superar-nos i ensopegar fins tot tres o més vegades.

No aprenem.

EMPORDANET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El nom d’ “Empordà”, referint-se al territori, és sinònim de lloc envejat, només a l’abast d’uns quants afortunats, que tenim sort de gaudir-ne tot l’any.

No és casualitat que els grecs, els ibers i els romans s’hi establissin, no només per la situació estratègica, sinó també per tot allò que la terra els podia donar.

Em consta que els empordanesos actuals valorem molt positivament la sort de viure en una plana, vora el mar i a peu de muntanya, que ho té tot a ma.

Camps arrenglerats, arbres dominats pel vent, pobles de postal, serveis, natura, bon vi i una gastronomia saludable i variada.

Anar a l’Empordà, sobretot pels habitants de la Catalunya central o francesa, és una excursió esperada i valorada.

Però fixeu-vos que, arreu, es parla de l’Empordà com un conjunt homogeni, tant si es refereixen a Figueres o a Palamós.

En realitat, com bé sabem els natius, ens dividim clarament en dues meitats, la part nord anomenada Alt Empordà i la sud, com a Baix Empordà, tot i que també abraça dos trossos d’altres comarques com son el Pla de l’Estany i el Gironès.

I penso que aquestes divisions estan, a més, força diferenciades paisatgísticament.

L’alt, més castigat per la Tramuntana, però més a prop de l’Albera ofereix paisatges més secs i feréstecs i, pel contrari, el baix, amb clima menys sever, agafa sovint unes tonalitats cromàtiques molt brillants

La costa nord, més brava i escarpada, fa que les seves cales siguin les preferides per banyistes i navegants, mentre que la sud, més oberta i arenosa, s’obre a ciutats més poblades.

Però, val a dir que, els que ens desplacem sovint entre les dues comarques i gaudim, ni que sigui al volant, del paisatge vora carretera, recolzem la teoria que hi ha un tercer Empordà, el que cavalca entre les dues meitats i que, estant al mig, s’emporta el bo i millor dels dos.

És el que Josep Pla va batejar com a “Empordanet” a peu del Montgrí, menys explotat i natural i que inclou pobles tant encisadors com Pals, Monells, Peratallada o Ullastret amb les seves ruïnes, banyat pel Daró i el Ter en el seu millor tram.

Tres territoris, diferents i complementaris que sumen encant per demostrar als visitants que, siguem de l’alt, del baix, de terra endins o de mar enllà, aquest Empordà, únic, és realment el paradís que s’havien imaginat.