TEMPS ÉS TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de temps remots l’home s’ha cregut l’amo del temps i ingènuament, l’ha volgut controlar.

Fins i tot n’hi ha que parlen de poder comprar-lo.

Però és quelcom indomable, incontrolable i misteriós que, com una anguila, s’escorre de les mans i ningú sap que té per dins.

El temps es perd? Com els habitants d’aquell poble, que diuen que s’aixequen abans per estar més estona per sense fer res?

Els catalans tenim un verb meravellós i de mala traducció: “badar”, que també te difícil definició, ja que podria referir-se a posar la ment en blanc, no pensar i “deixar córrer el temps”, que no perdre’l.

Es pot recuperar el temps perdut? En una cursa, potser, però en la vida, “el temps passa inescrutable”, ens arruga, ens omple de records, d’experiència i ens pren salut, agilitat i memòria.

Amb l’edat s’aprèn a tenir més “temps per a nosaltres”, per poder fer el que ens agrada, allò que el tràfec diari “no ens deixa temps”.

 “Tempus fugit” ja citava Virgili abans de Crist, el “temps que passa volant”, deia la mare.

El temps que potser ens va mancar per veure créixer els fills o el que varem estalviar en cuidar dels nostres ancestres.

Les parelles poc avingudes “es donen un temps” com si aquesta donació curés ferides i afavorís una reconciliació, poc probable.

Sinó, “temps al temps” esgrimeixen els de que demanen que, amb “el pas del temps”, se’ls doni la raó.

L’home s’ha capficat en voler dominar el temps, en mesurar-lo, partir-lo en porcions en forma d’hores, de minuts, fins i tot segons pels més esperitats.

I endur-se’l al canell, abans a la butxaca, ara al mòbil, fer que quadri de sol a sol, per tornar a encetar les hores i tornar a la roda.

Fins i tot, a l’hora de fer aquest article, ha aconseguit que “durant el temps” que he emprat en escriure’l hagi estat la paraula més repetida, aclaparant gairebé el 6% de text.

Poques coses tant misterioses com el temps, allò que omple la nostra existència vital, que també està “limitada en el temps”.

Però no us preocupeu perquè, per molt malament que vagin les coses, tots sabem que “el temps tot ho cura”.

ARA EUROPA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que quan, als anys 90, la Unió Europea va agafar la forma actual em va semblar que eixia quelcom històric i molt beneficiós per a tothom.

L’arribada d’una nova moneda, una bandera, una fusió voluntària que acabaria convertint-nos en un sol país, ric i potent.

Una unió forta, que s’alimentava d’uns països que havien de complir uns estàndards econòmics i socials i que acabaria esdevenint un referent cara al món, la potència a la que tothom havia de respectar.

El meu jove imaginari em traslladava a un futur blau, de color Mediterrani amb un cercle d’estrelles daurades i una nova nacionalitat que podria portar-nos molts avantatges i benestars.

Fins i tot, hi veia la sortida a les discrepàncies catalanes, en passar a dependre d’uns països amb opinions més obertes, lluny de mentalitats naftalèniques, que ens ajudarien a preservar les nostres identitats.

Però, han passat els anys i tot va molt lent; les mesures contra el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la fam al món, els drets humans, fins i tot la gestió del virus.

Una presidència itinerant de períodes massa curts i sense eleccions directes no aporta solucions a llarg termini i l’edifici d’Estrasburg, amb més de 700 diputats s’ha convertit en una gàbia de grills donant la sensació que nomes serveix per alimentar més càrrecs.

Però ha arribat l’hora, amb la crisi ucrainiana, de veure on és Europa, que fa per fer-se valdre davant els atacs fanàtics i aturar a aquells que volen la guerra.

A molts ens pot semblar que les mesures adoptades -al menys fins al moment de escriure aquestes ratlles- son banals, gairebé infantils: vetar l’espai aeri, treure el Swift bancari, molta condemna verbal...Tot plegat com si la sentencia a un violador confés fos la de escriure cent vegades “No ho tornaré a fer”.

Però hem de recordar que la història ens ha demostrat que utilitzar la força contra invasors eixelebrats nomes allarga el conflicte i costa vides.

Potser sí, que en ple segle XXI, la guerra s’ha de fer amb armes que no es veuen i que potser ni coneixem.

No sabem que passarà, però jo faria un acte de fe vers la UE i si això acaba aviat i amb el resultat esperat, tindrem la primera oportunitat de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una comunitat, que potser algun dia hauria de ser el país que guiï el mon.

I sinó, a mols se’ns haurà desfet el somni.