PROHIBIR O EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui toca un article complicat, d’aquells que surten d’un pensament una mica enrevessat i no son fàcils de plasmar sobre blanc per a que s’arribi a entendre.

El punt de partida és la sensació de que, potser, estem vivim darrerament una situació una mica paradoxal, que comporta un creixement a parts iguals de les llibertats i les obligacions.

Fa dècades, fins i tot algun segle, que la humanitat ha anat acceptant i assumint una sèrie de llibertats que ens fan més racionals i coherents.

Parlem del respecte als animals, la convivència entre races, l’abolició de l’esclavisme, la igualtat entre sexes, la llibertat de desplaçament, l’acceptació social dels homosexuals, el lliure pensament, la llibertat d’expressió, els drets laborals o les democràcies politiques.

Sense oblidar els drets universals a la sanitat i la educació.

Avenços que, innegablement fan un món millor, més tolerant, comprensiu i format.

Però justament ara, que estem vivint moments complicats, es fan sentir veus que denuncien passes enrere per una sèrie de normes que ens venen imposades.

Parlen de les obligacions horàries, el toc de queda, l’ús de la mascaretes, les distàncies personals, els horaris forçats, el tancament de l’oci nocturn, les restriccions dels accessos als parcs naturals, la prohibició de fumar, el preu de l’electricitat, el carnet de vacunació, el control fiscal, el rastreig informàtic, la vacunació.

És necessari tot plegat?

Doncs el pensament que origina aquetes línies és que no.

Però no pas perquè no siguin normes necessàries, sinó que no haurien de ser una imposició.

No ens estan retallant llibertats, ens estan apel·lant al civisme.

Aquesta injecció de racionalitat i educació que hem guanyat durant anys, haurien de ser suficients perquè obréssim amb prou seny com per preservar la nostra salut, els nostres boscos, la convivència o la natura, sense que ens ho hagin de dir.

I així no caldria dictar retallades ni imposicions sinó simplement utilitzar el sentit comú.

Però, on està el parany? És més fàcil prohibir que educar? O potser es que no hem assolit els aprenentatges?

No sé si m’he explicat

FORTIÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si demanéssim a un nen empordanès que pintés un poble, potser dibuixaria quelcom semblant a Fortià.

O a Garriguella o a Vilamaniscle o a Vilanant.

Unes casetes baixes, camins d’entrada i sortida, camps arrenglerats, l’escola, arbres, un campanar, xemeneies, un mas allunyat i potser un rierol que el travessés.

No aniria gens desencaminat perquè tot això forma part de l’estètica general de la nostra comarca.

I si els visités també podria afegir la olor a pa recent fet, una farmàcia, la carnisseria que s’abasteix dels propis productes, un restaurant d’àpats casolans i un local social on als vespres es fan timbes de dòmino o de botifarra.

Us preguntareu que, si tot això és més o menys comú a tots els nostres pobles de menys de 1000 habitants, com és que aquest article es titula “Fortià”

Doncs, perquè aquest poble té trets característics que a altres llocs no tenen, començant per un edifici renaixentista del segle XIV, a mig restaurar, Can Borrassana o casa gran de Ferrer, també mal anomenat de la reina Sibil·la, filla del poble i que fou consort de la corona d’Aragó en el mateix segle o la Casa del Delme de l’Edat Mitjana i d’altres que, segurament, desconec.

Però, el fet diferencial que te Fortià actualment, conegut arreu, és una carretera molt concorreguda que parteix el poble en dues meitats.

Des de fa uns anys, el coll d’ampolla de la entrada i sortida de Figueres venint de Roses ha fet que, cada cop més, usuaris es desviïn de la C-260 per agafar la GIV-6213 que permet entrar a Figueres per la carretera de l’Escala, sense gairebé embussos.

Algun quilòmetre de més, uns quants minuts menys, sobretot pels habitants de la part sud i la massificació està servida.

Un carrer estret on justegen dos carrils, sense amb prou feines voreres, on no hi pot haver nens en bicicleta, ni cadires a la porta per fer-la petar a la fresca, on no ha testos ni plantes, només finestres tancades.

Un malson pels fortianencs, manca de seguretat, trencament estètic, semàfors, esquenes d’ase i obstacles que regulen el trànsit, soroll, fum i la tranquil·litat d’un idíl·lic poble de la plana, en orris.

Allò que mai dibuixaria un nen quan imaginés un poble de l’Alt Empordà en ple segle XXI