POLÍTICA AMB CLASSE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa per vocació és com si no treballés.

El problema és que molta gent no es pot guanyar la vida amb allò que l’hi agrada fer i altres no arriben a trobar mai el seu camí.

Ser polític en una professió que penso que hauria de ser catalogada d’alt nivell vocacional.

Jo sóc d’aquells que he hagut de ser president de la comunitat de veïns per sorteig, que he participat a les AMPES i els consells escolars per responsabilitat de pare i malgrat fer-ho tot el millor que he sabut, sempre m’he trobat amb aquells que tot ho critiquen i que res els hi va bé.

És per ells que he estat molt feliç el dia que he deixat el càrrec, i he pensat que, per dedicar-se a això s’ha de tenir una vena especial de la que estic totalment mancat.

I admiro la gent que és capaç de carregar-se a l’esquena les decisions que afecten a gent desconeguda de forma honesta i altruista, malgrat rebre critiques d’una part de la societat i corrent, fins i tot, riscos personals.

En els darrers anys ho hem viscut molt de prop, amb polítics empresonats per unes idees i amb una crisi inaudita per gestionar, que ha generat polèmiques, algunes injustes.

Confesso que vaig pensar que, després de tot això, els que es dediquen a la política sense cap altra intenció que viure de ella, fugirien i que es produiria una regeneració, amb joves talents que portarien idees fresques i que haurien après tot allò que no s’ha de fer.

I podríem tornar a confiar en els governants, que aplicarien les seves creences en la cerca del be comú, sense estratègies de partits ni a la caça d’objectius com si fossin una multinacional.

Però, no cal que expliqui com continua la història, només cal veure les dificultats absurdes per formar un govern a Catalunya, les picabaralles en altres comunitats, els trànsfugues o la ineficàcia i la manca d’autoritat dels dirigents europeus.

Fins i tot als “pobles grans” con Figueres som testimonis d’absurdes baralles dialectes, plasmades en els plens i en els articles que es publiquen en aquestes mateixes pagines.

Per tot plegat, penso que cal una gran renovació política, que demostri que la seva vocació és la gestió pública i la seva intenció, millorar les coses.

S’ha de canviar la “classe política” per una “política amb classe”

LES CRISIS DE LES COSES PETITES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sense dubtar de l’afirmació de que “en els pots petites hi ha la bona confitura”, estem descobrint que les petites coses, aparentment invisibles i fàcils de dominar, ens poden complicar la existència fins a límits, fins ara, insospitats.

Encara immersos en una crisi sanitària sense precedents i just quan, en plena vacunació, sembla que comencem a veure la llum, ens arriba una nova crisi, que tot just truca a la porta i que, ben mirat, sembla conseqüència de la primera.

La podríem anomenar “La crisi dels semiconductors”, que no són xofers a mitja jornada, sinó uns diminuts components electrònics.

Sembla ser que les aturades causades pel Covid han provocat el tancament d’alguns fabricants d’aquest tipus de components i entenc que, afegit a una manca de planificació en la fabricació, bàsicament en països asiàtics, ha fet que ara escassegin en tot el món.

Sense aprofundir gaire –i que em disculpin els entesos-, cal explicar que aquest diminuts xips són indispensables en els circuits electrònics, bàsics pel funcionament dels ordinadors, televisors, mòbils, videoconsoles, targetes gràfiques i que, degut a la digitalització de les nostres vides, sense ells no es poden fabricar cotxes, ni motors, càmeres o aparells de comunicació.

Per dir-ho curt i ras, sense els xips semiconductors la nostra actual manera de viure, no és possible.

Sembla ser que, al menys durant els propers mesos, hi haurà seriosos problemes per satisfer a tota la demanda, que tot sigui dit, s’ha disparat en els darrers temps.

Aquesta situació pot provocar una crisi que, malgrat no afecti directament a la salut de les persones, si que pot impactar en els aparells utilitats en sanitat i per suposat, dificultar el desenvolupament i el funcionament de les empreses, les seves vendes, les comunicacions i fins i tot els transports.

I això ens han de fer veure que, per molt que invertim en modernitat per cercar la llibertat, la realitat és que cada cop som més dependents de coses tan diminutes, com un virus o un semiconductor.

És com si els nous temps ens estiguessin passant factura, la rebel·lió dels menuts, de les coses petites.