MICRO-PAGAMENTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La gran majoria dels mortals, fins i tot molts dels que tenen la vida econòmicament solucionada, fem quatre números abans de fer una despesa.

Demanem pressupostos per a les obres o reparacions i comparem preus a diferents indrets a l’hora de fer compres.

Passem estones davant la pantalla cercant els millors preus per coses similars o a quin lloc podem estalviar-nos alguns calés.

Tot plegat entra dins de la lògica, els diners costen de guanyar i no estan els temps per llençar-los.

Però, per un altre costat, no ens adonem que tenim moltes petites despeses que ens passen desapercebudes.

Micro-pagaments que fem sense parar atenció, degut a que ho percebem com un import menor.

Podríem posar els exemples del tabac pels fumadors, els jugadors de loteria, la quota de mòbil, la cervesa al bar (quan es podia) o els cafès a la màquina.

Avui s’hi afegeixen les plataformes de televisió per internet que ens posen, a l’abast del sofà, sèries i pel·lícules per una mòdica quota, que sol ser de d’una sola xifra acompanyada de 99 cèntims, tot i que, a voltes, si volem estar al dia de la darrera novetat, hi hem d’afegir un lloguer de pocs euros.

Darrerament van proliferant i es reparteixen el pastis de les novetats, aconseguint que ens haguem de subscriure a casi totes.

Tampoc oblidem aquells servidors de música que ens permeten fer les nostres pròpies seleccions gairebé sense límits o que ens posen a l’abast canals dividits per estils, a un preu que, en la majoria dels casos, no arriba a les dues xifres.

I també, podríem afegir a la llista les poques monedes que posem als parquímetres, o ni tants sols això, ja que les aplicacions de mòbil que els ajuntaments ens han posat a l’abast, ens permeten pagar sense obrir el moneder aquests minuts a les zones blaves, tant presents a tot arreu.

Potser fora bo (o no), ara que fa poc que ha acabat l’any, fer l’exercici de sumar tots aquest minsos i insignificants micro-pagaments, que ens han carregat a la targeta de crèdit associada i als que no hem donat importància.

Quedaríem estorats pels import finals, segurament superiors a algunes d’aquelles compres en les que tant ens hi havíem mirat.

El “micro-pagaments” son els “macro-ingressos” de moltes empreses i un bon sagnat per les nostres economies.

LA MALALTIA DEL 2020

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa menys d’un any vivíem un dels episodis més incerts de les darreres dècades.

Enmig de l’enuig que ens provocava una pandèmia desconeguda, l’únic anhel d’esperança per sortir del malson era una vacuna miraculosa que ens fes immunes.

Sóc de la generació de les punxades al braç, aquelles que, a segons qui, feia reacció i l’hi deixava una marca de per vida.

Però, com molta altra gent, mai m’havia parat a pensar en el temps necessari per disposar-ne d’una, degut a proves i processos de fabricació, àdhuc de trobar la fòrmula.

És per això, que quan varem saber que el vaccí trigaria més d’un any en estar apte per a una infiltració amb garanties, varem patir un soterrament moral majúscul.

Però, aquest cop ha estat diferent i en un temps record, ja hi ha varis laboratoris que afirmen haver trobat la poció màgica que, amb un parell de punxades, espantarà el bitxo.

És, indubtablement, un èxit aclaparador, una meravella de la ciència, una lliçó de la comunitat científica a la que mai podrem agrair prou la seva aportació al nostre benestar.

En comparació a altres descobriments similars, mai s’havia donat tanta celeritat a un projecte.

Ara bé, posats a comparar, cal fer un petit incís per informar que la Còvid s’ha endut, a hores d’ara, prop de 1,8 milions de persones en aquests deu mesos a tot el món, la qual cosa és molt greu, però que confirma que no ha estat, ni de bon tros, la malaltia més mortal del 2020.

El càncer encara conserva aquest macabre pòdium, ja que l’any passat va matar vora 10 millors de persones, segons la IARC de l’OMS.

És a dir, gairebé vint vegades més, durant el mateix període

No vull pas dir que no es facin passes gegants, ni que els científics no hi dediquin temps i coneixements, sovint amb èxit.

Però no percebo les presses, ni la pressió, ni la competitivitat que hem constatat amb aquesta vacuna.

No vull ser malpensat però, potser és que no hi ha més de 100 governs que pagarien una fortuna a qui doni la solució.

Ens hauríem de preguntar, enmig de la alegria pels darrers avenços, quan arribarà el dia en que els poders s’involucrin de la mateixa manera per ajudar a eradicar, amb una rapidesa similar, la malaltia més mortal de la humanitat.