BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fem memòria i recordem les crítiques que es generaven els estius passats per la manca d’espai a les platges i als restaurants o les cues a les carreteres per culpa dels turistes.

En les darreres setmanes, pel contrari, hem demanat vivament que s’obrissin les fronteres, com no ho fèiem des dels temps de la dictadura.

El motiu és que aquesta comarca fa dècades que ha deixat de banda antigues activitats i s’ha centrat en acollir a uns visitants que han omplert urbanitzacions guanyades a la natura i que, malgrat l’indiscutible dany ecològic, han servit de suport econòmic de moltes famílies, durant generacions.

I no és només el turista d’estiu. Si prenem Figueres com exemple, en el darrer mig segle ha vist tancar empreses, indústries i fàbriques, ha urbanitzat hortes i ha creat un teixit comercial sobre dimensionat, al voltant d’un entorn cultural/surrealista mal aprofitat, que es sustenta pel visitant de cap de setmana, majoritàriament de parla francesa.

Però la vida dona voltes i ara que ens vist confinats, molts s’han adonat que teníem tots els ous al mateix cistell i que sense aquests visitants esporàdics la nostre economia queda tocada de mort.

De tot plegat hem d’extreure que, mentre no hi hagi un gir en l’estratègia de negoci, en aquest petit país, d’una manera o d’un altre, tots treballem pel turista, ja sigui a primera línea, amb negocis pel seu lleure, com a rereguarda, oferint simpatia, hospitalitat i posant bona cara, malgrat els canvis que produeixen en la nostre tarannà diari.

Fa una setmana que tornem a tenir les barreres aixecades i malgrat que, indudablement, aquest any hi hauran menys desplaçaments, a hores d’ara és com si  ja haguéssim recuperat part de l’alegria perduda fa uns mesos.

A casa nostre l’estiu és vida, color i calor, temps de cervesa i sucs, de gelat de pal i síndria, de xafogor i migdiada, d’amanides i gaspatxos, sardines i sardanes.

I també de turistes, que admiraran el nostre paisatge, es banyaran a les nostres platges, prendran el nostre sol i tastaran les nostres menges

Coses que seguiran essent nostres quan ells marxin i ens hagin deixat allò que econòmicament ens dona la vida.

Tinguem paciència i també seny i cura per mantenir-nos amb salut i que l’any que ve tornin.

TAMBÉ PASSEN ALTRES COSES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si vostè està llegint l’edició en paper d’aquest setmanari, només en la pàgina doble que te davant els seus ulls, veurà que hi ha cinc articles d’opinió i un editorial.

Som vora deu escriptors i articulistes que, setmana rere setmana omplim, alternativament, aquestes dues planes.

Des del passat 10 de març, quan el fantasma del COVID va començar a fer-se present a les nostres vides, hem generat uns noranta escrits, la majoria dels quals han parlat del bitxo.

S’ha de reconèixer que ens hem espremut el magí, hem intentat ser originals i donar la volta a la situació, cercant punts de vista diferents i enfocant la situació a través del prisma personals de cadascú.

Però, al cap i a la fi, sempre condicionats pel mateix tema, de fet tal com està passant ara, amb aquest mateix article.

És lògic, estem vivint un moment inimaginable fa uns mesos, que ha canviat el rumb de les nostres vides i segurament del món, com mai abans havia passat.

Sortosament, la premsa escrita, per la seva extensió i particularment aquest setmanari, ha tingut la delicadesa d’omplir planes amb altres temes i fer-nos veure que el món no ha deixat de girar.

Però, els informatius televisius, que són els de més seguiment, en totes les cadenes, tot i les seves diferents ideologies –per no dir les seves diferents maneres de manipular la informació- omplen, des de fa mesos, la mitja hora llarga dels noticiaris de matí, migdia i vespre de manera monotemàtica, amb imatges, dia a dia, dels mateixos ministres, conselleres i tècnics de salut, deixant només espai per a la informació meteorològica i uns esports inexistents per l’aturada.

Com el dia de la marmota, un fet que avorreix l’espectador, ansiós d’altres informacions que el facin oblidar la realitat i el més greu, que amaga notícies i drames que, malgrat els contagis, les fases i els confinaments, han continuat passant.

El virus no ha aturat la fam, que es viu també al costat de casa, ni els desnonaments, els refugiats, la violència domèstica, els carrers bruts o els polítics deshonestos, els plàstics segueixen al mar i encara hi ha guerres al món.

Que aquesta maleïda nova normalitat no ens amagui la realitat que tenim malauradament normalitzada des de fa dècades i a la que li cal una vacuna que encara cap laboratori està cercant.

LA VELLA NORMALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom parla de la nova normalitat, una expressió que no em fa el pes, perquè entenc com a normalitat allò que ja és costum i que hem assumit amb el pas del temps, per la qual cosa ja no pot ser nova.

Però tant se val com ho anomenem, la certesa és que la vida ja ha començat a canviar i les formes de comportament evolucionaran cap a unes de noves, que tot just ara comencen a prendre forma.

I penso que, aprofitant l’ocasió, el que hauríem de fer és recuperar costums de la que podríem anomenar vella normalitat i amb això em refereixo a les d’antuvi, les que ens els darrers temps ja no utilitzàvem i que ara han revifat.

Per exemple, en els dies de confinament sever, si anàvem a comprar, a la fleca o a la farmàcia i pel camí trobàvem algú, tot i que ens fos desconegut, el saludàvem fent el gest d’aixecar el cap, com una acte de solidaritat.

A voltes recuperàvem el Passeu-ho bé (Que, -sense voler emular al mestre Salvatella-, a l’Empordà en diem passiubé) o el simple Bon dia que, malgrat la mascareta, retrunyia en el carrer buit.

En els darrers mesos hem après a fer cues ordenades i guardar les distàncies, a tenir paciència i esperar el torn, sense retrets ni males cares, evitar les presses, a demanar permís per entrar als llocs.

Hem reconegut la feina dels servidors públics i hem obeït les ordenances (qui més i qui menys) per assolir un bé comú.

Evitar aglomeracions, dosificar les sortides, defugir de conserves que no aporten res,  respectar el temps dels altres i a gestionar el nostre.

La cuina d’aprofitament, la compra racional, el emmagatzemant necessari, la previsió i l’estalvi.

A no creure’ns que ho tenim tot fet, a pensar en les conseqüències dels actes, a respectar la natura, a valorar els passejos i l’esport.

Les trucades a la gent que fa temps que no veiem, les atencions a la gent gran, a valorar les abraçades i els petons, la vida portes endins, els jocs, la conversa i la lectura.

I més que mai, han guanyat sentit les preguntes retòriques de Com estàs? o Espero que estiguis bé que fins ara només servien per iniciar una conversa sorda o una carta buida.

Velles pautes de comportament, associades a la bona educació, que haurien d’encomanar-se com un virus i formar part d’aquesta mal anomenada nova normalitat.