IMPOSTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem en el període de fer la Declaració de la Renda, els gestors van de bòlid i la seu de la Agencia Tributaria s’omple de cites.

Preparant la paperassa fem el pitjor dels exercicis i ens adonem que, malgrat que alguns tinguin la falsa satisdació de que l’estat els ha de pagar, la realitat que, sigui ara o abans, tots plegats, empreses o treballadors, rics o pobres, tots hem de passar per l’espremedora implacable de la Hisenda pública i que no es limita a aquest acte, sinó que es fa extensible a cada una de les compres i operacions que fem en la vida quotidiana.

I entre sumes i multiplicacions fem les nostres càbales i ens preguntem on van a parar aquestes quantitats tant desorbitades.

Un plantejament lògic seria que, un cop descomptades les despeses generals de funcionament, que haurien de ser les mínimes necessàries, hi ha quatre apartats on haurien d’anar la majoria del gruix dels emoluments recaptats: infraestructures, sanitat, seguretat i educació.

Si fem un repàs a tot plegat, veiem que potser caldria una millora de carreteres, que falten autovies, que els ferrocarrils de rodalies són desastrosos i que encara queden alguns passos a nivell que tallen ciutats pel mig.

Les llistes d’espera d’hospitals són massa llargues, el material és millorable i que les urgències es col·lapsen sovint per manca de personal i espai.

La delinqüència i el tràfic de substàncies i persones són una pandèmia contra la que cal lluitar amb més agents i mitjans.

I la educació, la base del futur de la societat, cada cop més necessària fins i tot per feines menors i que sovint exigeix esforços als pares, deixa les aules obsoletes i escoles en barracons des de fa anys, com passa, a casa nostra, a la escola Carme Guasch, al Institut de Vilafant i en aules suplementàries de molts altres centres educatius.

I així les coses, hom arriba a la conclusió que si totes aquestes àrees funcionen és gràcies als equips humans, als funcionaris, als metges, als policies i als mestres, que es multipliquen en condicions sovint difícils, per donar el millor de cadascú i tirar endavant.

Estem en temps electorals, els uns tot just estan prenent possessió, els altres els triarem aquest diumenge.

A tots els hem de dir que, per davant de les lluites nacionalistes i de banderes, totes lícites, cal posar la prioritat en allò que ens ha de facilitar la vida i fent-nos sentir que tota aquesta quantitat indecent de cèntims que paguem, serveixen per alguna cosa.

CELEBRAR ELS NÚMEROS RODONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara amb la fortor de pólvora del final d’unes Fires tacades de dol, ràbia i tristor, però que han complert amb un programa que comença a ser l’habitual.

Auster però variat i que, lluny de tirar la casa per la finestra, opta per un equilibri que sembla que acontenta la majoria, sobre tot si la meteorologia, sempre amb ganes de protagonisme, hi ajuda.

I és que les ànsies d’innovació, molt presents actualment en algunes empreses, la restauració o els partits polítics, sovint fa perdre l’essència i porta, al cap o a la fi, al fracàs final; és sabut que si una cosa funciona, només cal ajustar-la i millorarà.

De la mateixa manera que si quelcom comença a punxar, cal arremangar-nos les mànigues, com esta passant en la ciutat que, en mig d’un declivi que veu tothom menys els il·lusos que pensen que les coses s’arreglen amb enardiment moral, ha començat a posar, sortosament, remei, tot i que costarà.

Si alguna cosa puc atrevir-me, modestament, a criticar sobre les Fires finalitzades és que s’hauria d’haver fet més esment al número rodó que es celebrava.

Sis-cents anys són molts i malgrat que vivim sempre el dia a dia i el temps ens passa volant, sis segles són motiu suficient com per esbombar-ho als quatre vents.

M’agradaria viatjar en el temps per reviure com va ser aquella festa de 1419, que Alfons el Magnànim va concedir, amb clar caire mercantil i religiós.

Un any de transició de president de la Generalitat, del 14é al 15é, mentre França i Anglaterra lluitaven en la guerra dels 100 anys, tot i que, de ben segur, en cap dels prop de 100 focs o nuclis familiars que tenia llavors la ciutat, amb vora 400 habitants, no en tenien ni idea.

Com tampoc dels episodis lamentables que els deparava el futur, amb guerres cruels que varen estar a punt de destruir-la varies vegades.

I malgrat tot segueix dempeus i viva, sis segles més tard i per això penso que havia motius per fer-ne més rebombori.

Dubto que, malgrat els avenços que ens esperen, cap dels presents visquem un nou número rodó de dues xifres.

Com la Unió Esportiva, que n’ha fet 100 també amb molta discreció i que ha estat merescuda pregonera, amb un discurs amable, participatiu i ple d’efectes.

La jove celebració alternativa també és fa gran i l’Embarraca’t n’ha fet ja 30, un altre número rodó que, sumat als anteriors, feia d’aquestes Festes les més importants de les darreres dècades.

L’any vinent la Fira del Dibuix i la Pintura, una de les més importants del país, en fa 60, un altre número rodó. Ens queda un any per preparar una bona celebració.