dimarts, 26 de març del 2019

PATRIMONI


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem de pas en un món que ja hi era molt abans de la nostra arribada, trepitgem una terra que ja havia estat poblada per altres persones i animals.

I tot darrera nostre, d’altres faran seu aquest espai, tot i que ara pensem que ens pertany.

Malgrat tot, en moltes cultures, inclosa la nostra, hi ha fal·lera per comprar, ni que sigui un tros de terreny on fer-nos la caseta o simplement un lloc penjat a l’aire en la verticalitat d’un edifici.

Sovint, aquest esforç en fa renunciar a d’altres coses i ens condiciona l’existència mitjançant hipoteques a terminis, que duren mitja vida.

Tot i això, aquest sentit de la propietat ens dona seguretat i prenem aquesta opció per la creença de que un lloguer representa una despesa sense retorn.

Aquest pensament no es comparteix en molts altres països, alguns dels quals molt avançats en drets, punters econòmicament i d’alt nivell cultural.

Allà valoren més el be comú i l’espai públic, i opinen que, un cop a l’altre barri, de poc ens servirà allò material que tant ens ha costat obtenir.

No sabria definir-me de quina opció és la bona, i és en aquest punt quan aquesta columna pren sentit, per ajudar a remoure el pensament i l’opinió del lector.

Però, segur que estarem d’acord en la importància del patrimoni públic, el que és de tots, malgrat que el veiem com quelcom que no ens pertany, perquè en podem gaudir, però no disposar, el podem utilitzar, però no especular.

Sovint, tot mirant les liquidacions d’impostos, joves i grans, rics o pobres, tenim la percepció de que els nostres cèntims els malbaratem i que, de no pagar-ne tants, viuríem millor.

Potser si que, a voltes, algun governant deshonest ens dona arguments i és segur que amb menys càrrega impositiva tindríem més possibles per comprar allò que, a la fi dels nostres dies, tampoc ens enduríem.

Però ens mancaria aquell espai verd, no gaire ben cuidat, però a l’abast de tots o aquella plaça, tant criticada i mal acabada, però que ens fa sentir lliures.

Imagineu-vos un Empordà sense parcs naturals, sense camins de ronda o platges on banyar-nos.

La seva conservació farà que els nostres descendents heretin, sense pagar impostos de transmissions, un munt d’espais bonics on conviure.

Podem estar escurats, però amb un bon patrimoni comú, mai serem pobres del tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada